EL MALSON MÉS TEMUT

Avui, especialment avui, un dia com qualsevol altre, i tots dies són únics, voldria poder expressar una alegria, una pena i un sentiment.

A Portlligat érem Nathalie, Eneko, Santiago, Albert i jo, i estava anunciat garbí, vent de mar, fort, força 6/7, que en aquet vent és molta força.

Hem sortit amb un mar tranquil, uns color tranquils, un sentiment tranquil, i hem palejat nord, fins la ratlla que separa Mar d’Amunt i mar d’Avall, hem girat Massa d’Or i allí, tot acabant de girar-la, ens ha arribat el pitjor malson d’un caiaquista:  he mirat l’horitzó i he vist una barrera d’ones altes i trencants que s’apropaven des del Sud. No eren unes quantes ones, sinó un infern d’ones i vent que ens agafava molt lluny de costa, Massa d’Or, Sa Rata, és potser a un quilòmetre de costa. He dit que calia palejar fort, fugir del que venia, arribar a port abans de que arribes el vendaval anunciat.

I he palejat fort. Aquí comença la alegria, la pena i el sentiment.

Les ones eren ja altes i trencaven contra els caiacs, el vent encara era fluix, però quan entrés, i acabaria entrant, allò seria un infern difícil per alguns de nosaltres, i estàvem molt lluny de Portlligat, un hora de paleig fort.

Aquí faig un incís:  sempre que hi ha dificultats em quedo amb l’últim, ajudant si cal, sempre, i avui he sortit palejant el primer com un boix.  Perquè?

Tres raons.

Una: he calculat que les ones eren difícils però no impossibles pels cinc d’avui, i que no eren de les que bolquen, costaven i feien ballar molt, però no eren massa perilloses. Podia doncs confiar en les forces de qui venia darrera.

Dos: estic acostumat a frenar-me quan el mar està difícil, he de renunciar a enfrontar-l com em demana l’ànim, i veig com altres ho fan mentre jo em quedo. Avui tenia ganes d’enfrontar el mar i qui venia amb mi, calculant la dificultat, m’ho permetia. M’ho he passat molt be, molt, amb deliri, saltant contra les ones, sentint-me salvatge i lliure, botant en un medi que és el nostre. També he de dir que en cap moment he perdut de vista als altres, em parava, em girava i veia que anaven fent, esperava a que s’apropessin i després tornava a enfrontar com un boig les ones.

Tres: Nathalie, Santiago i Albert anaven agrupats darrera, però Eneko anava amb mi. Eneko és un del meus fills, i feia molt que no palejava amb nosaltres, i m’ha encantat senti’l palejant i enfrontant ones a prop meu. Jo no vaig a sopar amb el meu fill, ell té la seva vida, el veig poc, no tenim un contacte tradicional, però prefereixo mil vegades haver saltat avui amb ell ones difícils que el millor dels sopars, que la millor de les trobades repetides. La vida pot ser avorriment o singularitat.  Avui he cavalcat ones amb el meu fill, i són imatges que ja tinc i que no tenen preu. I en cap moment hem perdut de vista als altres. De fet m’hagués encantat poder continuar sense parar, forts i embogits contra les ones, però hem parat i hem controlat als altres. Fa trenta set anys que palejo aquestes aigües. I ho sé amb certesa perquè és l’edat del meu fill, trenta set anys, i vaig comprar el primer caiac quan va néixer, i quan va tenir quatre mesos, per Setmana Santa, vaig sortir a palejar amb ell des de Guillola. I avui m’ho he passat molt be, amb ell, i sol, i amb el altres. Aquesta és l’alegria.

La pena és que quan a Cudera hem esperat als altres, a qui ja havíem esperat però sense que ens atrapessin, és a dir, aquesta vegada hem deixat que ens atrapessin, m’han dit que perquè no els havien esperat, que ho havien passat malament, Natahlie quasi plorava perquè ho havia passat malament i pensava que hauríem d’haver anat agrupats. Aquesta és la pena. Jo crec que sense anar un al costat de l’altre, no ens havíem deixat de controlar, ens havíem mantingut en un límit d’agrupament, en cap moment jo havia tirat sense mirar enrere, al contrari. Aquesta és la pena, perquè no vull que ningú ho passi malament, ni vull sentir-me un miserable que se’n va sense mirar enrere ni preocupar-se del que els hi passat als de darrera.

I el sentiment?  Doncs els sentiment és el de tota la sortida d’avui. Tranquil·litat a l’anada, entre converses, colors i tonyines. I força salvatge al tornar. Sentiment de vida, amb allò bo, i allò dolent.

Crec que he calculat be la dificultat de les ones i les capacitats dels meus companys. Risc, és clar, però tots han arribat be perquè les seves forces eren suficients per enfrontar les ones d’avui. Cert que una propera vegada em quedaré al costat de Nathalie, la meva companya, animant-la. Crec que l’ajudarà. I també cert que una propera vegada, perquè n’hi haurà més d’una, tornaré a sortir com un boig contra les ones, quin plaer. I si el meu fill és amb mi, encara millor.

Felicitar a Santiago, Nathalie i Albert, perquè avui han enfrontat un perill, el malson de tota caiaquista, i s’han portat de meravella.

Quan hem tornat al poble, tothom parlava de la fúria del vent, que de sobte i des del no res, ha colpejat el mar i l’ha tornat un infern que ha sorprès als habitants. Nosaltres érem allí, en mig del mar, lluny de costa, i hem sabut tornar, uns gaudint, altres patint, però tots amb el mateix mèrit i esforç.

Dissabte, si tot va bé, hi tornem.