dissabte, 20 d’abril de 2013

DIES SENSE PREU


Avui hem sigut molt feliços en el nostre reialme de tramuntana, i al tornar, una vegada en les nostres quotidianitats, ens hem preguntat que serà de les pedres, i dels penya-segats, i del aigua, del vent, quan nosaltres ja no hi siguem. Seguiran. Qui ho dubte. I nosaltres haurem sigut com insectes que s’hauran mogut per sobre pedres i aigua, sentint el vent i el sol. Serem no res, però haurem sigut tant. Magnífics insectes que senten i comprenen i agraeixen els dies com el d’avui.

Tramuntana forteta, windguru anuncia 8, amb ratxes 9, a vegades 10. La realitat és que sembla menys forta, però potser perdem sentit de la realitat i qualsevol tramuntana ens sembla fluixa. A Portlligat som Pilar, Santiago, Josep Parada, Miquel i jo. Sortim i primer provem a Calders, per veure la capacitat de resposta de Pilar i Santiago. Un entrenament, o un escalfament.  Cap problema.  Sortim després a la bocana i cavalquem les ones.  Quina meravella. S’Alqueria i Jonquet amb dificultats mínimes, el mar i les roques són netes, els colors impacten, és un dia nou, tot just estrenat.  Pilar es queda a la platja de Guillola, els altres seguim, arribem a Jugadora, Santiago i jo tornem, cal tenir cura, o no, i Miquel i Josep Parada continuen fins Cap de Creus, treuen el nas, palegen fins la ratlla d’ones entre Culip i Encalladora, han de tornar d’esquena, tan fortes són les ones, i nosaltres esperem a Guillola.

És clar que quan no hi ha qui té problemes palejant m’encanta cavalcar les ones. Avui, arribats a Jugadora, a només 200 metres d’on traiem el nas, he dit adéu a Josep i Miquel, i he acompanyat a Santiago de tornada, calia fer-ho, i ja m’ha anat bé, tenia excusa per tornar, però prefereixo les excuses que t’empenyen, les que sense voler et fan cavalcar les ones.

Hem tornat cavalcant el riu de vent, gaudint-lo, sense problema, Un dia magnífic, un més. I perquè sé que han d’acabar, no vull ni que acabin, ni perdre’n un.

Abans de sortir, de bon matí, he escrit un sms miserable a Cristina Masanes, dient-li que la tramuntana era forta, que no sabia si sortiríem. Mai més. També voldria que a mi m’escrivissin sms dient surt, val la pena, ànims, t’esperem.

El color del mar avui, la força del vent contra nosaltres, l’alè dels meus companys, no té preu. Som avui i hem de seguir sent-ho, amb intensitat.

Som afortunats per tenir uns armaris, una caiacs, unes pales, uns companys, y el mar.

Dijous si tot va bé hi tornarem. Dijous passat vam sortir, llarg i tranquil, érem Anja, Cristina, Nathalie, Cesc, Albert i jo.

Que mai acabin aquests dies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada