Avui hem sigut molt feliços en el nostre reialme de
tramuntana, i al tornar, una vegada en les nostres quotidianitats, ens hem
preguntat que serà de les pedres, i dels penya-segats, i del aigua, del vent,
quan nosaltres ja no hi siguem. Seguiran. Qui ho dubte. I nosaltres haurem
sigut com insectes que s’hauran mogut per sobre pedres i aigua, sentint el vent
i el sol. Serem no res, però haurem sigut tant. Magnífics insectes que senten i
comprenen i agraeixen els dies com el d’avui.
Tramuntana forteta, windguru anuncia 8, amb ratxes 9, a
vegades 10. La realitat és que sembla menys forta, però potser perdem sentit de
la realitat i qualsevol tramuntana ens sembla fluixa. A Portlligat som Pilar,
Santiago, Josep Parada, Miquel i jo. Sortim i primer provem a Calders, per veure
la capacitat de resposta de Pilar i Santiago. Un entrenament, o un escalfament. Cap problema.
Sortim després a la bocana i cavalquem les ones. Quina meravella. S’Alqueria i Jonquet amb
dificultats mínimes, el mar i les roques són netes, els colors impacten, és un
dia nou, tot just estrenat. Pilar es
queda a la platja de Guillola, els altres seguim, arribem a Jugadora, Santiago
i jo tornem, cal tenir cura, o no, i Miquel i Josep Parada continuen fins Cap
de Creus, treuen el nas, palegen fins la ratlla d’ones entre Culip i
Encalladora, han de tornar d’esquena, tan fortes són les ones, i nosaltres esperem
a Guillola.
És clar que quan no hi ha qui té problemes palejant m’encanta
cavalcar les ones. Avui, arribats a Jugadora, a només 200 metres d’on traiem el nas, he
dit adéu a Josep i Miquel, i he acompanyat a Santiago de tornada, calia fer-ho,
i ja m’ha anat bé, tenia excusa per tornar, però prefereixo les excuses que t’empenyen,
les que sense voler et fan cavalcar les ones.
Hem tornat cavalcant el riu de vent, gaudint-lo, sense
problema, Un dia magnífic, un més. I perquè sé que han d’acabar, no vull ni que
acabin, ni perdre’n un.
Abans de sortir, de bon matí, he escrit un sms miserable a
Cristina Masanes, dient-li que la tramuntana era forta, que no sabia si sortiríem.
Mai més. També voldria que a mi m’escrivissin sms dient surt, val la pena,
ànims, t’esperem.
El color del mar avui, la força del vent contra nosaltres,
l’alè dels meus companys, no té preu. Som avui i hem de seguir sent-ho, amb intensitat.
Som afortunats per tenir uns armaris, una caiacs, unes
pales, uns companys, y el mar.
Dijous si tot va bé hi tornarem. Dijous passat vam sortir,
llarg i tranquil, érem Anja, Cristina, Nathalie, Cesc, Albert i jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada