diumenge, 23 de juny de 2013

LA PLATJA DE SANT ESTEVA

Si “la brevetat és l’anima de l’ingeni”, ho intentarem, serem breus.

Sobre Cadaqués, una nit de lluna plena i de tramuntana, va caure un vel de silenci, les paraules es contaven, ningú parlava de més.

Al matí i a Portlligat ens vam trobar Tere, Santiago, Martí, Jordi Rotllán, Toni Sbert, Diego, Xavier Masanés, Mauricio, Miquel i jo, i amb bon rotllo i tramuntaneta vam anar a la badia de Cadaqués, vam desembarcar a la Plaja Gran, vam visitar Nathalie qui al passeig venia objectes fets amb fusta a la deriva, i vam deixar la badia, direcció a Cala Joncus.

I allà era, allà la vam trobar, la platja perduda, la platja que apareix quan vol, i desapareix quan vol, la platja de Sant Esteva, sota els penya-segats de Punta Prima.

Fa tres anys una forta llevantada va fer sortir, on només hi havia penya-segats, una platja amagada però amb espai suficient per deixar els caiacs, amb roques planes formant diferents estructures aïllades i  acollidores. Era una platja que ningú coneixia i a la que mai vam veure ningú. La vam visitar poques vegades, però totes ens hi vam sentir bé.

Un dia la platja ja no hi era, no hi va ser més. Quan passàvem per davant ens hi apropàvem i no compreníem com, allà on ara només hi havia aigua, hi podia haver hagut una platja. I és que l’extensió coberta per l’aigua era molta, i quan ho explicàvem a qui mai havia vist la platja, ens sentíem mancats de credibilitat.

Ahir volíem parar a Cala Figuera, però des de lluny em va semblar que veia la platja de  Sant Esteva (el nom li vam posar nosaltres, perquè la llevantada va ser el dia de Sant Esteva). Em vaig apropar i allí estava, amplia i acollidora, esperant-nos.

Ens vam banyar, vam menjar, vam xerrar molt,  ens ho vam passar tan bé com només en una platja amb voluntat d’aparèixer i desaparèixer es pot passar. El sol i el blau d’ahir en aquell espai va ser una escletxa en aquest hivern llarg que estem vivint.

Les paraules encara són contades, i formen històries que valen la pena.

Les fotos no són d’ahir, però així es veu la platja que es deixa veure quan ella vol.   




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada