dissabte, 18 de maig de 2013

TOT ÉS IMAGINAT


A vegades no veiem allò que és evident, i és que la realitat canvia tant com canvia el mar. De fet la realitat és allò que imaginem real. L’únic problema és o serà si la realitat l’imaginem quan ja ha passat, és a dir, quan ja no podem canviar d’imaginació. Llavors comprenem però no podem fer res, tot és una realitat passada a la que no afecta el que podem imaginar, i ens sentim malament no havent comprés quan imaginàvem.

I així vivim, obrint els ulls al matí i recuperant miríades d’impressions que ordenem com podem. Som en una soledat inevitable que ens permet formar el mon. I sort tenim d’obrir els ulls. I l’únic mal és no poder recuperar les imatges que vam imaginar i que ja no són. Res a fer.

Així, avui hem obert els ulls, de matinada, quan una tromba d’aigua ha caigut sobre Cadaqués, i la Nathalie que jo imaginava al meu costat ha dit “piscina”, que vol dir que no aniria al caiac amb els tres nens, com estava projectat, sinó a la piscina de Roses.

Així, jo sol he agafat la moto, baixat des de la Iglesia fins a la platja gran, he vist el mar mogut, molt, i he enfilat cap a Portlligat, pensant que avui ballaríem les ones. I al arribar ja hi eren Miquel i Josep Parada, ball assegurat, i després han arribat Cristina, Tere, Jordi Rotllán, Xavi Masanés i Diego, érem doncs vuit, Josep i Miquel s’han posat els cascos, i hem anat a Buquelles, on les ones que trencaven eren importants. Hem sortit tots, amb o sense casco, excepte Tere, Cristina, i Xavi (s’ha quedat amb elles).

Difícil sortir per Buquelles, però ho hem fet bé. I fora les ones eren molt altes. No diré quants metres, però els companys es veien molt petits, i asseguts al caiac fan un metre, les ones eren varies vegades ells. Hem patit per arribar fins a Portlligat perquè les ones ens venien d’esquena. A la bocana ens esperava Xavi, sol perquè Tere i Cristina s’havien apropat a la bocana, i veient les ones fora, havien tingut seny i havien abandonat.

Hem enfilat cap a Cudera, després hem arribat a Cala Bona, i allí ha començat allò de la realitat que no és més que imaginació. Jordi Parada s’ha parat al costat de les roques que tanquen la bocana nord, on les ones espetegaven que feia por, i es mantenia amb la proa cara a les roques, jo he parat al costat perquè he imaginat que ell volia fer quelcom i potser podia ajuda’l. Hem estat uns minuts, mantenint-nos amb dificultat, algunes ones ens venien de diferents llocs, i llavor Miquel ha passat pel meu costat, direcció a les ones, dient “aquesta me la estava perdent”. Josep volia passar per un lloc impossible, però estava bé intentar-ho, o no.  Érem tres, i els altres tres esperaven, sense desembarcar, a dins de Cala Bona. Però de sobte Diego ha passat pel meu costat i he vist com, amb tota tranquil·litat, enfilava mar endins, seguit per Jordi i Xavi. Era la bogeria total. Tres davant unes roques impossibles, tres entrant en un mar d’ones enormes, i tot fet amb tranquil·litat. Quan Josep ha vist que no podia passar per entre roques que no es veien pels cops de mar, tots tres hem seguit als altres, mar endins.

Després, ja tornats a Cala Bona, a la platja, esmorcant,  Diego ha dit que s’ho ha pres com si fos al riu d’ones entre Culip i Encalladora, el lloc de la banderola, i que per això ha enfilat mar endins. Lògic. O no. Però real. O tampoc.

Tornant teníem les ones de cara, era doncs més fàcil. Josep i Miquel s’han perdut de vista. Els altres hem parat, hem mirat, hem buscat. Res. Jo he recordat que havien comentat d’anar a Mesina i després tornar per Buquelles. Ha sigut cansat tornar. Hem anat a Buquelles i els hem vist després de creuar-les. Hem tornar als armaris.

A la tarda, Miquel ha vingut a casa i ens ha dit que era un del seus millors dies en caiac, a la badia hem vist un vaixell enfonsat, la riera inundada d’aigua de mar, i nosaltres encara teníem ganes d’ones.

A la nostra realitat d’avui, entre ones, llum, colors, companys, vent (de mar), hem vist, o imaginat un home que marcialment ens saludava des de l’única barca que hem vist, la gala groga de Dalí. Tot és com volem que sigui. Tot continuarà sent així. Si així ho imaginem.

Jo he perdut la meva gorra de la Maratón i del Triatlón. Se me l’ha emportat alguna ona, no sé quina, dos m’han passat pel damunt.

No tenim fotos perquè Nathalie era a la piscina. Avui, i potser sempre, les dones han tingut seny.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada