UN MAR DE FANTASIA

Érem molts, i el mar ens esperava ple de sorpreses, les habituals i d’altres, i hem sortit escampats i fàcils, el temps cronològic era amb nosaltres, l’atmosfèric era un misteri, tot estava per fer, i aquest era, com tots, el primer dia, només calia entrar-hi.

Érem Laia, Yolanda, Blanca, Pilar, Cristina Masanés, Berlín, Tere, Nathalie, Iván, Diego, Josep Parada, Carles Batlle, Toni Sbert i jo, i hem sortit per Boquelles, hem arribat a Messina, illa de pirates, i des de allí hem entrat una mica mar endins, buscant i trobant tonyines, també hem trobat una tortuga, gran i solitària, a la que hem seguit una bona estona, ella treia el cap i ens mirava, fins que l’hem deixat en el seu viatge, també llarg i solitari, no se sap cap a on, i hem arribat a Cap de Creus, passat per Encalladora, i tornant hem vist un peix lluna, i lluny un quelcom que mai sabrem què era i que vull comentar.

Estem en època de balenes, ara pugen cap el Mar de Liguria, i avui les buscàvem. Tornant, a la alçada de Ses Ielles, el grup més endarrerit de nosaltres, ha vist, mar endins, unes ones altes i trencants. El mar, encara que amb vent, era tranquil, sense ones. Aquelles ones no eren de vaixell, no sols no se’n veia cap, sinó que es mantenien en un lloc determinat, i eren massa altes y trencants, aixecant una bromera important, massa com per pensar que era degut a les corrents. Les ones han durat una curta estona, i després s’han desplaçat cap a la costa, on abans d’arribar-hi han fet ballar el grup davanter de caiacs. He vist altres vegades ones provocades per balenes, i aquestes eren idèntiques. Eren massa lluny per veure lloms, i mai sabrem la veritat, però diria que hem vist una o més balenes sortint a respirar, provocant ones durant un curt temps i en un espai reduït i concret, tornant després ha enfonsar-se per continuar el seu viatge. Sé que molts pensaran que ens hem deixat emportar pel desig i la fantasia, i potser tindran raó, però aquelles ones eren inexplicables, i una possible explicació, encara que no la única, és que eren balenes.

Vaig dir que en aquest blog escriuria sobre la costa i sobre Cadaqués. Avui diré que el mes d’octubre del 1921 a l’illa Encalladora, al Racó de la Blanca, una balena encara viva i d’uns catorze metros va embarrancar, i quan alguns habitants del poble van acudir, no poden retornar-la en mar i per evitar-li patiment, un guàrdia li va disparar un tret al cap, però només la va ferir, i llavors varen abocar-li saques de sal als orificis respiradors per ofegar-la, però la sal sortia disparada quan l’animal respirava fins que finalment la pobre balena va morir i va ser arrastrada a rem, en un viatge de vint hores, fins a Llançà, on va ser exposada dins d’un envelat, fent pagar entrada. Una història trista.

Diré també que l’any 1659, en els al·legats jurídics presentats per reclamar els tresors dels vaixells Pelikan i Annunziata, enfonsats l’any 1654 al Mar d’Amunt, es diu que al Cap de Creus se li deia abans “Cap Diable”, pels molts naufragis que tenien lloc en aquell indret. I si el diable viu al Infern, tindríem una explicació pel topònim La Cova del Infern, allà on viu el diable del Cap. Altres possibles raons serien la tonalitat vermellosa de la part de les seus parets coberta de mar, i que amb els raigs de sol, en determinades hores, dona un color vermell a tota la cova, el color del infern. També podem dir que quan hi ha temporal de llevant l’interior de la cova esdevé un veritable i aterridor infern.

D'avui acabaré parlant de tres persones. Una és Berlin, de nou anys, qui avui ha palejat sense cansament ni treva, en un mar on tot anava arribant, tonyines, tortugues, peixos lluna, possibles balenes, tot estava preparat per a ella, els somnis poden ser molta realitat, enhorabona la valenta Berlin. La segona és Toni Sbert, qui avui ha tornat, havíem demanat per ell, on ets Toni?, i avui ha tornat. És un plaer tenir-lo amb nosaltres, personalment trobo a faltar les converses amb ell, i avui he tingut la sensació de que el temps no havia passat, tot era continuació, i tot continuarà. La tercera persona és Josep Parada, qui sempre mostra una amable disposició a ajudar que s’agraeix i és necessita, dona ànims i forces, potser en mig de tot l’enrenou i la moguda de gent nova i principiant no sé demostrar-ho, però ho faig ara, gràcies Josep per la teva sensibilitat, discreció i ajuda.

Fa temps que no parlo de les sortides de dijous. Són diferents, amb menys gent, llum de capvespre, tranquil·litat, ritme més pausat. Dijous passat érem Lluís Valldaura, Albert i jo, i vam trobar un mar força mogut, amb vent de Garbi. Lluís i Albert són una mica com uns nens a qui els agrada jugar al pati d’escola, els hi va el moviment i un cert risc, sempre que el mar és mogut, si els hi demanes si continuem, et diuen que sí, i si demanes si volen repetir, també diuen que sí, crec que mai pararien, dos nens que s’ho passen d’allò més bé.

Aquest dijous, encara que sigui festiu, també sortirem, a les 16 hores.

MAR DE TOTS

  

Ahir va ser un dia de llum, amb tramuntana no massa forta, però la suficient com per deixar un dia net i nou. Crec que arribant a Talabre, tot i que no hi vam ser-hi, vaig veure una barca amb un timoner que era en Foix i que es perdia mentre campanades tocaven a mort. Érem Tintin, Tere, Nathalie, Josep Flor, Jaume Riba, Xavier, Salvador, Joan Ramírez, Miquel, Javi, Carles Batlle y jo, i vam sortir com qui surt sense saber ben bé on va ni què fa.

El dia abans va tenir lloc la presentació d’un llibre molt recomanable, “Mar de tots. Viatge literari pel Cap de Creus”, de Carles-Jordi Guardiola, un recull de textos sobre el Cap de Creus, i els presentadors vam ser Vicenç Altaió i jo. Vicenç va tractar la part literària del llibre, i jo vaig intentar parlar del Cap de Creus. Se’m va emportar la passió i vaig acabar parlant de balenes. Jo volia dir que el llibre era recomanable, i ho és, no sé mentir i no ho diria si no ho fos, perquè els textos són de gent potent i tracten d’una costa també potent. I parlant de la costa potent, em vaig apassionar. Però la passió a vegades dona fruits, i en acabar, tres persones del públic es van interessar per les sortides en caiac, i una d’elles, Jaume Riba, va venir a la sortida d’ahir dissabte.

He dit que la tramuntana no era molt forta, potser força 6 amb ratxes de força 7, però era sens dubta forta pel primer dia d’un principiant. Jaume es va portar de meravella, tot i que van haver moments molt difícils, en especial a la tornada, als esculls de Codera, però va mantenir la calma i ens en vam sortir. En cap moment i va haver perill més enllà d’una possible bolcada, sempre vaig tenir cura que la nostra direcció, tot i que empesos per les ones, no ens pogués portar contra les roques.  Tere és ja una experta en aquestes situacions, i a vegades ens passava, surfejant les ones, amb total suficiència. Vam parar a Cala Bona, on vam prendre el sol i vam xerrar, mentre part del grup anava a fer el tomb a Encalladora.  

I la sortida,  plena de llum, de vent, de risc, i com es veurà més endavant, de poetes, em va fer reflexionar, amb passió, sobre l’Escola d’en Mar. Al arribar de tornada als armaris, en Jaume em va preguntar què érem. No li vaig poder dir tot i ara ho intento.

No som un club on uns membres gaudeixen d’un serveis, tampoc un grup d’amics que es troben per a sortir junts. Hi ha clubs respectables on acullen qui té o vol el concepte de club, i hi ha grups d’amics que es troben quan poden i volen per a sortir. Magnífic. No és el nostre cas. Nosaltres som una associació feta per a que els dijous i dissabtes pugui sortir la gent qui, com ahir en Jaume, es vol apropar i conèixer el mar i aquesta costa d’una manera molt propera, i per a que un altra dia de la setmana, variable segons l’any escolar, amb els nostres caiacs tancats i amb els caiacs oberts que per conveni amb nosaltres i amb l’Ajuntament, aporta Kayaking Costa Brava de Toni Albert, qui aporta també zodiac, monitoratge, esforç i voluntat, surtin els nens i nenes de l’Escola Caritat Serinyana i del Institut Cap de Creus de Cadaqués, en una classe inclosa dins del àmbit lectiu dels dos centres educatius.

Amb aquest objectiu, facilitar l’accés al mar dels nens i nenes, i de qui tingui la voluntat de fer-ho, en Lluís Torrent, antic professor d’educació física del Institut i jo, l’any 2004, vam iniciar l’Escola d’en Mar, i volem mantenir aquest esperit, lluny del d’un club, o del d’un grup d’amics que es troben per a sortir junts. Són molts els que des de llavors han sortit per primera vegada amb nosaltres, i volem que així continuï sent.

A la vida, com en el mar, a vegades hi ha tempestes. Normalment es superen. Ahir, amb en Miquel, dèiem que no hi ha gent dolenta. Estic d’acord. Normalment hi ha gent que no coincideix i llavors es crea la situació difícil. Jo he aprés que quan hi ha un problema, s’ha de parlar cara a cara, sense por, perquè el mal és dir quan no és a la cara. Ahir també, en un moment determinat, en una conversa, jo vaig parlar del càncer, quelcom que ningú vol ni propicia però que una vegada començat ningú controla i pot acabar amb un organisme. Era metafòric, però error meu, crec que sempre és millor callar i si s’ha de parlar, fer-ho a la cara, això he aprés, i això intentaré fer.

Però ens en sortirem, segur. No ens podem espatllar aquestes sortides al mar, amb l’incògnita de qui vindrà a la sortida, amb la tensió dels que per primera vegada surten en caiac, amb la bona voluntat i l’ajut de tots, en la veritable labor i esperit de l’Escola den Mar, sense mal rotllos i ajudant. Els problemes personals es solucionen parlant cara a cara els dos afectats, fora del àmbit de l’Escola. El que en veritat ens ha de preocupar és poder mantenir l’esperit de facilitar l’apropament a un mar i a una costa que en veritat és de tots i que val molt la pena.

Abans hem parlat de poetes. Fa temps que no hem vist al nostre amic Toni Sbert, també poeta. On ets Toni? La banderola i nosaltres t’esperem, tu ets part d’aquest esperit i d'aquesta bona voluntat que ens mou encara que sigui entre tempestes. Quan et veurem? La última vegada que en el grup et vam veure va ser un dia fosc, una nit fosca, en un restaurant de Mallorca. Quan tornaràs Toni? T'esperem.

Aprofito per a dir que aquell dia fosc a Mallorca, em van donar al mati una mala noticia personal que em va deixar afectat pel resta del dia, i per això jo no era al restaurant, encara que estava assegut no hi era, no sé el que vaig menjar, estava molt afectat, però la noticia no tenia res a veure amb el grup, al que demano disculpes, però a vegades costa mantenir la bona cara quan el mon personal trontolla davant d’una noticia personal.

I acabo, parlant encara de poetes. Ahir vam tenir una situació singular. Arribant de tornada a Portlligat, tocats de tramuntana, escuma i esculls, en el moment de fregar amb els caiacs la platja, vam veure una parella agafada de la mà, un símbol d’amor, una sort; eren Eva i Toni Albert. Ens vam saludar, i jo vaig presentar a Jaume Riba i Toni Albert, i fent-ho vaig ajuntar dos mons poètics, davant d’un altre mon poètic, perquè érem davant la casa d’en Dalí, un més que magnífic escriptor. M’explico. Jaume Riba, el nostre intrèpid principiant d’ahir, és net del poeta Carles Riba, i Toni Albert, és nebot net (no sé si el substantiu és correcte) de Victor Català, l’avi de Toni era germà de Caterina Albert, l’escriptora amb el pseudònim Victor Català. Ahir, en un lloc mineral i màgic, algú vitalment molt proper als dos escriptors es va trobar, a la vora d'un mar també ancestral i màgic, i el dia va tenir més llum, va acabar sent encara més lluminós.

Llegint el llibre "Mar de tots" pensava en tots aquells que fa més de cent anys havien escrit sobre el Cap de Creus, i pensava que ells ja no hi eren, però el Cap de Creus seguia sent, i pensava en nosaltres, ara, veient o escrivint sobre Cap de Creus, i un dia no hi serem, i el Cap de Creus, seguirà sent. Quina meravella, que sigui, i que nosaltres hàgim sigut. És el nostre temps.

Dijous, si tot va bé, hi tornem.

Les fotos les ha fet en Salvador, i recordeu que si cliqueu a sobre es fan més grans.

ESCOLA, INSTITUT, TONYINES, DOFINS, LLUM

Dijous passat va començar l’activitat amb els alumnes i les alumnes de l’escola i el institut de Cadaqués. Va ser un dia dur per en Toni Albert i els seus monitors, fan una tasca que mai agrairem prou. Van estar al aigua, pràcticament sense parar, des de les nou del matí fins a les quatre i mitja de la tarda. Molta feina i molt ben feta.

Dijous passat també vam sortir Anna Giró, Nardo, Jordi Caselles, Lluís, Albert i jo, i vam tenir un mar tranquil, on vam veure moltes tonyines, i Albert va pescar algun peix. Fa uns quants dijous Lluís i Albert van veure dofins, i van palejar durant una estona al seu costat, tota una sort.

Avui dissabte ha sigut una sortida lluminosa, sense cap foscor, i quedi clar que és una visió subjectiva, la llum o la foscor la porto jo en mi, segons siguin les circumstàncies i el que veig, no pot ser d’altra manera, la realitat és sempre subjectiva. 

Érem Pilar, Tintin, Nathalie, Iván, Josep Parada, Miquel, Javi, Carles Batlle, Diego i jo, i hem sortit amb tramuntaneta fluixa, hem arribat a Encalladora, hem fet el tomb sense problemes, Carles Batlla ha bolcat però ha sigut més per un moment de desconcentració que resultat d’una ona, hem arribat a Ses Ielles, platja màgica, on hem xerrat, rigut, menjat, fet fotos, i després hem tornat, ajudats per la tramuntaneta, un dia tranquil i ple de llum.

Era el primer dia de Ivan, i s’ha portat de meravella, palejant a bon ritme, fent el tomb a Encalladora amb ones difícils per ser un primer dia, i ha deixat la sensació de ser algú que pot integrar-se i gaudir del mar, sigui benvingut sempre que vulgui i pugui.

Si tot va bé, el proper dijous a les quatre hi tornem.

SES IELLES, PLATJA MÀGICA

Tot és qüestió de saber estimar o de no saber estimar, de ser capaços d’estimar o de no ser capaços d’estimar. I de què depèn saber o poder estimar? És una qüestió genètica, és una qüestió cultural, és una qüestió genètica i cultural? És una qüestió d’hàbits, de costums, de vida? Aquest cap de setmana hem tingut dos sortides, i per què en la d’ahir quasi tot trontollava i l’ambient era dur i tens? Potser una presència que no pot continuar? Potser principis vitals no coincidents? A saber! Però ahir i avui han sigut dos sortides diferents, oposades. Saber estimar o no saber estimar.

Ahir hi havia tramuntana no massa forta, potser 7 amb ratxes 8. Érem Josep Flor, Nardo, Josep Parada, Jordi Rotllán, Diego i jo. Vam arribar a Encalladora, vam enfrontar la barrera d’ones i només diré el que crec més important: les ones no eren massa altes, però elles i el vent feien perillós palejar, i Josep Flor va bolcar. Fins aquí cap problema. El problema és que no portava armilla i la roba xopa d’aigua no el deixava surar, s’enfonsava, no podia apropar-se al seu caiac. Són moments difícils, i per sort no va passar res. Josep Parada va apropar-se amb el seu caiac, Flor es va agafar i després entre tots se’l va rescatar. Sempre, però en especial en un dia mogut, tothom ha de portar armilla, sinó per un mateix per els altres, els que han de rescatar. Bolcant, el caiac pot colpejar el cap, i sense caiac és qüestió de segons que en un mar mogut el cos desaparegui, i a saber què poden fer els companys amb un cos inert i pesant per la roba xopa d’aigua. Res més a dir perquè ahir quasi tot va ser tensió i foscor.

Avui ha sigut un altra sortida. Avui hi havia llum. Érem Cristina Masanés i la seva filla Berlín, de nou anys, Xavier Masanés, la meva filla Lucía, d’onze anys, i jo. Encara havia una fluixa tramuntana. Hem palejat fins a la Cova de l’Infern, arrastrant a estones a les nenes, que palejaven amb facilitat i estil. Després hem parat a Ses Ielles, platja màgica.

Hem parlat. No hem parlat de capacitats físiques, ni de qui pot més o és més fort, ni de reptes ni d’individualitats. Hem parlat del Capitán Trueno, d’Ulisses, de Hamlet, de Gilgamesh, del Barón Rampante, de Pessoa, de Cunqueiro, de Shakespeare, però ho hem fet sense grans paraules, hem dit que a Ulisses li sobraven taronges, és a dir, li sobraven vitamines i energia, i per això, per la seva curiositat vital, sempre entrava en llocs perillosos, i els seus homes anaven pagant la manca de prudència de Ulisses (contradictòria en un Ulisses de suposada prudència) una imprudència propiciada pel excés de sol i de taronges, les que li mancaven a Hamlet, faltat de vitamines, tot boira i dubtes. Platja màgica Ses Ielles. Hem dit que la moda dels restaurants és no sols snob sinó preocupant, que nosaltres també volem menjar, i que s’equivoquen aquells que diuen que és que a nosaltres no ens agrada menjar, ens agrada, però hi ha altres plaers més subtils, potser més difícils i que exigeixen més disciplina i esforç, però que són personalment més intensos i més enriquidors. Què és preferible, Ulisses i el Barón Rampante o El Bulli i Ferràn Adrià. Potser tots quatre, si és que són compatibles, però si hem d’elegir, nosaltres, els d’avui, elegirem Ulisses i el Barón Rampante. Posats a estimar, estimem aventures, amor, retrobaments, inconformismes, vida i moviment, més que un plat de menjar molt ben fet.

Mai oblidaré Ses Ielles avui. Ni altres dies. Arribant a Portlligat Lucía ha bolcat a propòsit el seu caiac per banyar-se. Tot un mèrit. Hem tornat cansats, afamats i contents. Crec que sabem estimar. Dinant hem dit amb Lucía que Cristina, Berlín i Xavier són gent noble, amable, simpàtica i rica, amb qui s’està bé. Lucía, amb la seva sinceritat d’onze anys, ha dit que estava d’acord, bona gent. Estimar, saber estimar, poder estimar. Dia de sol, de bon rotllo, diferent d’ahir. Tot millorarà, tot anirà bé, tot serà sol.  

El dijous, a les 16 hores, si tot va bé, hi tornarem, amb bon rotllo. (Avui també hem decidit buscar i trobar la immortalitat, per poder estimar molt més temps aquest sol que és el nostre).      

UN TREN DE CAIACS

Tots els dissabtes, a les 9,45 del matí surt de Portlligat un tren de caiacs que sense que res l’aturi enfila cap a Cap de Creus, arriba a Sa Freu, fa el tomb a l’illa Encalladora i torna. És cert que a vegades el tren enfila Sud, cap a Joncus, però quasi sempre pren la ruta Nord, i també és cert que no tots els vagons fan el tomb a l’illa, que va segons capacitats i desitjos.  

Ahir érem Pilar, Cristina Masanés, Josep Parada, Carles Batlla, Miquel, Eneko, Cesc, Albert i jo. El mar estava mogut, però era practicable, i fins i tot vam sortir per Boquelles, amb algun ensurt però sense problemes, Josep Parada va bolcar, però enseguida va ser altra vegada dins del caiac. Mar endins les ones eren altes però no trencaven amb violència. Josep Parada, Cesc, Miquel i Carles van fer el tomb, els altres vam passar de Cudera, on és la ratlla que marca el perill, i després vam palejar i vam tornar per anar a buscar un tronc que teníem submergit. Va ser un dia més fàcil del que en principi estava anunciat.

Ja que em parlat d’Encalladora, direm que des de el Far de Cap de Creus sembla la continuació del Cap, no es veu pas que és una illa, però si baixem a ran de mar ens en adonarem de que el nostre error es important:  és una illa massissa, poderosa, llarga, alta i extensa, separada de costa per un canal fons, d’uns cent cinquanta metres d’ample, el freu de sa Claveguera, per on és un plaer veure navegar velers girant el Cap, petits entre tanta roca gegantina, i és que tot en aquell indret té una presencia mineral i antiga, un punt d’inflexió on el temps sembla aturat i el paisatge ens redueix a la nostra veritable mesura. Les roques de l’illa són blanques i semblen polides pels elements naturals, sempre exposades a vents, tempestes i temporals. Però l’illa guarda llocs protegits, i fins i tot dues fonts d’aigua dolça, on no és recomanable veure perquè  Encalladora acull centenars de gavines i corbs marins que en ella nidifiquen i per tant embruten el punt d’aigua dolça.   L’illa Blanca, nom pel que també és coneguda, es troba en el punt exacte on navegant es gira el Cap de Creus, i una vegada recorregut els prop de set-cents metres de llargada del canal, om es troba amb un horitzó diferent del que fins llavors teníem, ja sigui afrontant Cadaqués o Port de la Selva. Entre Encalladora i Massa d’Or, l’illa més endinsada en el mar davant de Cap de Creus i que té forma de rata, hi ha una ratlla imaginaria però real, que separa el Mar d’Amunt i el Mar d’Avall, i que dic que és real perquè sempre està marcada per ones, i encara que el mar sigui tranquil trobarem la turbulència que provoquen els dos mars al topar. Acabarem el comentari sobre Encalladora, dient que és l’illa que gira el tren de caiacs que surt els dissabtes al matí des de Portlligat.

Dijous, si tot va bé, hi tornarem, però ja amb horari d’estiu, és a dir, a les quatre de la tarda.         

FORTUNA

Ahir vam sortir amb un mar de plom, d’ones llargues i nobles, i semblava que el vent fos amagat, esperant que fóssim mar endins per sortir i llançar-se contra nosaltres, per jugar amb els nostres petits caiacs en una immensitat d’aigua que ahir semblava encara més gran.

Va ser un dia diferent, com si fos un dia que no fos, com si llisquéssim fora d’espai i de temps, com si gaudíssim d’una treva i poguéssim ser sense ser, recórrer el mar conegut sent en altres mars, veient altres terres, tornant i arribant a altres temps.

El grup no va anar ni agrupat ni desagrupat, ni tan sols va ser individualitats, crec que cadascú va entrar i viure en una història diferent, sense coincidència, érem en espais i temps diferents. De fet, la vida, totes les vides, són un entramat d’històries que es creuen, es perden, es tornen a creuar, i podem o no tenir la capacitat de llegir i gaudir d’aquestes tantes històries que ahir, per exemple, van palejar a Cap de Creus.     

Érem Tere i el seu fill Max, Marta Duch, Albert i jo. Quan érem encara a la platja, abans de sortir, ens va venir a saludar Josep Parada, vestit de ciclista, amb roba apedaçada i trencada de tantes batalles per les muntanyes.

Vam sortir i una vegada arribats, en un no res, perquè ja he dit que ahir el temps no existia, a Cap de Creus, Tere i Max van tornar, era ja suficient per el primer dia de Max, qui paleja amb facilitat i força, pot passar-ho bé amb dies de mar i vent. Tere és afortunada, i ho sap, tenint a Max, són poques les coses de les que ens seria permès presumir, i Max, per la Tere, és una d’elles.

Marta i jo parlàvem. En només un any Marta ha treballat quatre mesos a Groenlandia, ha creuat l’Atlàntic fins l’Antàrtica en un vaixell d’investigació, ha recorregut en auto-stop Sud Amèrica, ha treballat després a Tailandia, i ara torna a treballar a Groenlandia. És a dir, porta el mon amb ella, i a més el porta bé, no sols ha recorregut sinó que ha viscut, amb sensibilitat i sentiment, és una afortunada. Marta i jo vam parlar, i crec que vam arribar a Encalladora, li vam fer el tomb, vam arribar a Massa d’Or, Sa Rata, també li vam fer el tomb, i dic que crec que ho vam fer, perquè no érem allí, encara que sí que hi érem, impossible no sentir aquell paisatge mineral i primitiu, ahir tranquil, però no el vam veure, el vam saber i sentir, i després de tres hores i deu minuts de palejar sense fer parada, parlant i llegint històries de països llunyans i de gent propera, després de tornar a les nostres terres d’infantessa i de suposar les que serien nostres en el futur, vam arribar a Portlligat, hola, hola,, som aquí, què ha passat.

L’Escola de Mar és un sentiment, i, com tots els sentiments, hi ha qui l’entén i qui no. Els sentiments no saben ni coneixen burocràcies, instancies, tràmits adequats, comfanatotselsllocs, els sentiments són o no són, s’entenen o no s’entenen, es gaudeixen o no es gaudeixen. Ahir, en un mar gris on hi cabia tot, ens vam banyar en sentiments, va ser un plaer, som afortunats.

I potser os pregunteu per Albert. Què feia l’Albert. L’Albert pescava, i pescava, i pescava, com un nen passant-ho bé, molt bé, i mes bé que s’ho passaria després menjant el que va pescar. L’Albert també és un afortunat.

Avui no he donat informació de Cap de Creus, ni de Cadaqués. O sí ho he fet, perquè al mon hi ha llocs geogràfics que faciliten i potencien, magnifiquen, els sentiments. Cap de Creus és un d’ells. Avui només diré que aviat, el divuit d’Abril, presentarem a Cadaqués un llibre, “Mar de tots, viatge literari pel Cap de Creus” de Carles-Jordi Guardiola, un llibre imprescindible crec per qui coneix i gaudeix Cap de Creus, i avui avanço un dels poemes en ell inclòs, escrit per Josep Palau i Fabre.

Aquest blau – aquest mar-

com un ull tot mirada...

L’hipnòtic blau del mar

dreçant-se nu

per al combat

de tu a tu.

El mar té llances amagades

exercits preparats

fúria de vents a les entranyes  

El mar té soledats

El mar és sol en soledats

abruptes com muntanyes

Màgic estol de soledats.

Orgull del mar orgull del sol orgull del vent

orgull del orgue prepotent

que sona sol distintament

Orgull de l’home amb el seu dol.

Crec que descriu bé la natura en la que cada setmana, com en un repte ens endinsem, una natura que a la vegada és força, soledat i companya, que comprèn l’orgullosa força dels elements, el mar, el vent, el sol, i dins de la que nosaltres, tot i que petits i peribles, som acceptats.

Afortunats. Encara. Si tot va bé...continuarà...

VENT DEL NORD

La vida que passa com un huracà, ara som nens, ara joves, adults, vells, ja no hi som, i l’huracà deixa rastres de destrucció, allò que va ser nostre, que vam trobar, que vam estimar u odiar, que vam anhelar, conèixer, creure durador i segur, tot el que vam ser i que l’huracà, ja colpejant llunyà, haurà oblidat, serà res, ni tan sols record perquè aquells que l’hauran conegut tampoc hi seran. És això trist? No. Trist seria no haver-ho viscut ni conegut, encara que sigui en la fracció de temps dins d'un huracà fulgurant, poderós i devastador.

I aquest nostre curt temps el perdem a vegades en ximpleries de “tu has dit”, “jo he dit”, i no ens en adonem de que la nostra veu és res al costat del soroll de fons d’un univers que ni tan sols sent el so del huracà. Un soroll, el del univers, que és com una remor sorda que no podem escoltar si no tenim els sentits alerta, però que hi és, ens envolta i ens permet conèixe’l. No val la pena cap paraula que trenqui el silenci i ens impedeixi escoltar el soroll de fons del univers. El silenci ens ha d’acompanyar i permetre ser en una natura que constantment és colpejada pel huracà. Les nostres paraules són soroll, millor utilitzar-les només quan són imprescindibles. I intentar comprendre el llenguatge del huracà, si és que en té.

Ahir vam sortir amb tramuntana més forta de la prevista. Era potser força vuit, i ens va permetre arribar a Cap Creus i fer el tomb a Encalladora. Érem Pilar, Nathalie, Miquel, Josep Parada, Carles Batlla, Jordi Rotllán i jo.

A Cadaqués a la tramuntana li diuen en Joan de Narbona, bufa un 41% dels dies, o sigui casi un de cada dos dies, o per ser exactes 4 de cada 10 dies, segons estadístiques basades en la situació atmosfèrica a partir de la qual neix aquest vent del Nord, originat pel desequilibri entre les altes pressions del Atlàntic i les baixes pressions del Mediterrani, un desequilibri que es produeix un 41% dels dies i que fa que bufi  al Cap Creus amb una velocitat mitjana anual de 36 km/h, si bé pot arribar a cops de més de 100 km/h, i ja vam veure que és el lloc del planeta on bufa més dies anuals amb força superior a força set, sent el Cap Hornos el segon lloc. Els “borregos” que aixeca són anomenats “verberols”, i quan és més forta produeix un “polsim” que ens diu que hem d’anar amb cura, perquè marca el límit on la tramuntana pot ser perillosa.

Nosaltres, els de l’Escola d’en Mar, que també podríem ser els de l’Escola del Vent, tenim la sort de sortir de Portlligat i trobar-nos arrecerats pels penya-segats, per això podem sortir amb força nou o deu, tot i que a vegades hi ha llocs, per sort curts, on l’hem d’afrontar sense protecció. Quan és força deu ens quedem a la badia de Portlligat, on també bufa fort, de vegades més fort que fora perquè el vent s’acanala, i ens deixem portar fins a Calders o Buquelles, i llavors hem de tornar contra un vent enfurismat, en dos o tres anades i tornades fem l’esforç físic de tot un dia normal de caiac.    

Ahir la tramuntana ens va permetre palejar sense problemes, encara que era incòmoda e irregular. A Cala Bona vam trobar a Eduard i Manel vells companys de travessa sota l’huracà. Després Nathalie i jo vam carregar troncs, fusta de mar, que ens van desequilibrar els caiacs i ens van fer més complicada la tornada.

Aquesta nit la tramuntana ha tirar dos pals d’electricitat i ha deixat Cadaqués sense llum. La llum elèctrica es va inaugurar a Cadaqués el 7 de Setembre de 1915, dia de la Festa Major;  la produïa “La Central”, un edifici construït a la carretera i que disposava de quatre motors dièsel.  La llum s’engegava quan es feia fosc i fins que es feia de dia.   Es va tenir que esperar fins després de la Guerra Civil per tenir llum durant tot el dia i gràcies a una línia elèctrica construïda entre Port de la Selva i Cadaqués

La llum ja ha tornat, tambés nosaltres la tenim, és la que ens diu que encara som sota l’huracà. El nostre temps per fer el que nosaltres volem fer, paraules o silenci, la remor del tot que ens envolta continua passant, cal escoltar-la, costa però hi és, som part d’ella i es pot sentir.

   

A l’entrada anterior del blog vaig dir que donaria informació sobre Cap Creus i Cadaqués. I la que vaig donar llavors va ser llarga, exhaustiva, era conscient, però vaig preferir fer-ho així, deixar constància compacta,  i després poc a poc anar-hi tornant i estenent-la amb l’activitat del dia. Continuarà. Com continua l’huracà, amb o sense nosaltres. I quan també l’huracà s’acabi? El no-res? Però si es nombra ja és. Tindrem explicació? Entendrem? Sabrem? L’huracà sens emporta però és, el no ser és més difícil de comprendre, només la negació d’aquest no ser tranquil·litza els nostres sentits humans. No sabem res. No podem saber res.