MAR, VIDA I BOGERIA

La vida podria ser definida i entesa com catorze kaiaks endinsant-se en el mar, enfilant l’horitzó i perseguint un catamarà que també persegueix dos balenes. Una descripció plena de vida i bogeria que és un plaer haver viscut.

El dissabte varem sortir a totes hores, de tots els llocs i en totes les direccions.

Un primer grup, amb Pau Calero, Eduard Marqués, Salvador i jo, va sortir a le set del matí i tant de bo haguéssim sortit a les sis, tan bonic i tranquil i encisador era el mar de bon matí.

Era un mar ple de vida animal, nosaltres inclosos. Varem veure i quasi be agafar dos peixos lluna, varem estar envoltats varies vegades per tonyines, en Salvador va veure al horitzó dos esbufecs de balena, en Pau va veure un altre esbufec, i teníem la sensació de estar en un caldo primigeni de densitat i vida.

Varem palejar mar endins, bastant passat Messina, i a les vuit trenta s’ens varen afegir tres palistes més, Miquel, que havia sortit de Portlligat i s’havia trobat i conegut a Manel i Ernest (disculpeu si equivoco noms, tot era bastant aturdidor) de Villajuiga i que també ens estaven buscant.

Varem palejar fins Massa d’Oros, la Rata, encara entre bancs de tonyines, i en Miquel i jo varem tornar cap a Portlligat per trobar el tradicional grup de les deu. Varen arribar desperdigats, primer en Josep Flor, seguit de Marta Duch i Anja, i més enrere Pilar i Xavier, i encara més enrere Anna Suarez i una amiga seva no massa experta i que van preferir quedar-se prop de Portlligat, i lluny, molt lluny, la René, que havia arribat i sortit més tard i que palejava solitària i incansable .

Varem tornat a la Rata que estava plena de gent, els palistes, que la escalava i trepitjava, era tota una imatge veure-la des de lluny, trencada la seva habitual soledat, semblava un illot accessible i fàcil quan és un racó de turbulència i singularitat.

Llavors va sonar el tret de sortida de la bogeria. Algú, des de dalt de la Rata i amb prismàtics, va veure lluny en l’horitzó el catamarà de Projecte Ninam perseguint una balena. Ens va faltar temps per enfilar i perseguir el catamarà, que per fer-ho més difícil va girar i va dirigir-se mar endins. Cap problema, nosaltres érem plens d’energia i l’havíem de gastar. La Pilar va intentar posar seny, sense parar de palejar, però va fracassar, tots seguíem palejant com embogits, quelcom deuen tenir les balenes que són capaces de atraure fora de tota cordura, i si no que l’hi preguntin al capità Achab.

Jo vaig accedir a acceptar una mica de seny i vaig telefonar al catamarà (l’Achab no ho podia fer) i primer em va contestar la Gemma que no era al catamarà sinó a Barcelona, i quan li vaig parlar de balenes ella em va dir que ella estava veient cotxes, em vaig disculpar i vaig trocar al Albert que sí estava al catamarà i em va dir que seguien dos balenes, mare i filla, i que s’estaven desviant vint graus, però que teníem un altra balena prop de nosaltres.

Lo dels vint graus no ho vaig entendre però lo de la balena sí. Varem estar bastant rato palejant mar endins, però no varem veure res. Portàvem ja més de cinc hores, i qui no havia baixat a la rata feia doncs cinc hores que no havia sortit del forat, i poc a poc, en diferents grups varem començar a tornar cap a costa.

Pilar, Anja i René varen ser els primers en enfilar cap a Portlligat que quasi no es veia. Després tots els altres.

Una vegada a Portlligat varem saber que René, prop de Guillola i tocant a costa, va veure moltes baldrigues, i de sobta va sentir al costat seu dos esbufecs de balena, i va veure una balena que havia sortit i s’apartava nedant i la René va quedar tan trasbalsada, impressionada i contenta que se l’hi saltaven les llàgrimes.

Magnífic. Sis hores sense sortir del kaiak, en un ambient aclaparador, enlluernant i ple de vida, amb gent boixa i donada a la bogeria, perseguint balenes, escalant illots, parlant amb catamarans que també semblen fora de tot seny, i sobre tot l’ensenyança de que per trobar allò que es busca, i tal com va demostrar i merèixer la René, no cal portar kaiaks magnífics, ni pales ultramodernes, ni ser un gran palista, no, cal merèixer ser en el lloc adequat en el moment adequat. I com se sap aquest lloc i aquest moment? Doncs no ho sé, i tampoc trucaré al Capità Achab per preguntar-ho, però em sembla que te quelcom a veure amb la capacitat de bogeria i d’apreciació de tota forma natural d'aparent falta de seny.

Gràcies a tots per haver vingut i haver fet possible un dia tan magnífic.

Encara hi han balenes i encara tenim la sort de tenir el temps i les ganes de buscar-les.

Avui dilluns tornem a sortir.

El dimecres potser també sortirem, i a les set ens trobarem a l’Art i Joia i parlarem, en Pau sobre Groenlandia, jo sobre l'Escola d'en Mar, què més podem demanar, encara estem plens de vida.