ARTISTES

El temps passa, i passa ràpid. I el nostre únic deure és no malbaratar el nostre temps, sinó al contrari, gaudir-lo. Quan Dante va visitar l’infern va trobar els tristos, punits perquè “tristes fuimos en el dulce aire que del sol se alegra”. Que no ens passi el mateix. Ahir varem palejar amb lluna plena, quinze caiacs, des de Portlligat fins Cap de Creus, varem trobar-nos amb quatre amics al restaurant de Cap de Creus, varem sopar plegats i varem tornar amb la lluna com amiga. Mai ho oblidarem.

M’agradaria proposar una bogeria, però qui sinó un boig paleja a la llum de la lluna per trobar-se sopant entre amics? La proposta: trobar-nos un cop al any, potser un solstici, el d’hivern que convida més a recollir-se i xerrar, al Cap de Creus, i sopar plegats, contar allò magnífic que haurem fet al llarg de l’any. I qui sigui tímid, o discret, i no ho vulgui contar, que ho porti al cap, no cal que ho digui, però que ho hagi fet. La taula hauria de ser rodona, per que tots ens poguéssim veure i escoltar-nos. Ajudaria saber que un cop al any, en un lloc tan mític i tel·lúric, un grup d’amics ens espera per saber de nosaltres. No caldria anar-hi en caiac, o sí. El que caldria és el desig i la alegria de trobar-se i la voluntat de fer coses dignes i magnífiques per poder contar-les o porta-les dins.

Ahir ens varem trobar i va ser magnífic. El paradís està a la terra i tenim el dret i el deure de fer-lo amb els nostres actes. Gràcies a tots. I fins la propera, perquè aixó de moment no ha acabat. Continuarà...