La diada, un dia tranquil, sol i bona mar. Els de l'escola érem afortunats doncs era dissabte i hi havia sortida. Un matí de setembre perfecte per anar amb caiac seguint per mar els caminants que anaven a Cap de Creus pel camí de ronda. Els veiem de lluny, formant una línia blanca. La gent de Cadaqués que es retrobava com cada any al far. Nosaltres érem menys però tot i així érem un grup força nombrós, tenint en compte el dia, i la quantitat d'activitats que oferia la festa major..demostrant un cop més que aquest esport té tirada.
L'excursió va ser tranquil·la, perfecte per petar la xerrada. A la primera parada a Jugadora el Josep ens va trobar. Aquell dia havia anat corrent, 50 minuts (crec que vaig pescar al vol aquesta xifra). A dalt us teníem a la resta de companys, ballant alguna sardana i prenent "fanta".
La segona part de l'excursió, compartida amb 4 companys va ser per dues de nosaltres el descobrim d'un paisatge de la costa i el cap de creus IMPRESIONANT, una visió que fa que encara després de tants anys aquest racó de món em segueixi sorprenent, la seva bellesa i la força de la seva personalitat.
La orella de la rata, que s'ensenya coquetament vestida de granit, (deixant el gris pissarra per la resta) és LA CADIRA DE CATALUNYA des d'on gaudir de les Medes fins la costa francesa. El Mútur, des d'aquesta atalaia es va comunicar entre pas i pas de sardana amb la Patri (suposem que estava ballant), que estava a un tir de pedra. La conversa privada, va ser un HOLAAAAA com el del 92! des de la nostre torre al seu far.
altres qüestions secundàries però no menys importants en la vida tant la Nathalie com jo: com arriben tants pinyons a aquesta roca? primer va caldre descobrir que eren unes coses dures, i com de fusta, o sigui pinyons. i la segona col·laboració va venir del miquel i el Mútur, que ens van donar l'explicació científicament raonada i em força sentit...i jo que em pensava que a la rata hi havien anat a fer el vermut!
En tot cas cal dir que l'emoció la vam deixar pel final, quan teníem pensat en tornar, cosa que no és senzilla, perquè la rata, animal tossut no ho posava fàcil. Deixar la illa, amb la companyia, habitual en aquest indret, de les onades, requereix d'equilibri i confiança i no ser si molt de ioga o molta gimasia. Val a dir que el Mestre Miquel, va fer un salt de nota. Llàstima que no portàvem càmera de vídeo, perquè sinó ara el Miquel estaria al facebook, alehop.
Un dia super agradable i una excursió per guardar en la nostra memòria RAM.... i per repetir
i un cap de creus que enamora
Laia Eraso
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada