DEUS, BOGERIA I ANARQUIA

De vegades els deus prenen per poder donar, impedeixen per permetre. Avui no hem pogut fer l’excursió a Port de la Selva per culpa de la tramuntana, i gràcies a la tramuntana hem gaudit com a nens, i això és molt gaudir.

A les set del matí la tramuntana era suau, però a les deu era enfurismada. Quan jo anava cap a Portlligat pensava que només seriem en Miquel i jo (després el Miquel m’ha dit que ell pensava el mateix) però quina sorpresa veure arribar gent i més gent. Érem catorze, a qui més esbojarrat, jo veia els “borregos” entrant a Portlligat, senyal de molt forta tramuntana, veia que seguia arribant gent, i no sabia què pensar. La Laura, la Martina i el seu germà, per precaució han decidit no sortir i, vist com a anat tot, crec que ha sigut una decisió trista per encertada. Hem sortit la María, la Patri, la Pilar, en Miquel, en Josep que no va sempre el primer i en Josep que sí hi va, en Javi, en Xavier Masanes, en Toni, en Marc i jo.

Onze caiacs han enfilat doncs cap a la bocana de Portlligat amb molt plans alternatius per si no aconseguíem girar cap a S’Alqueria. Però allí ha vingut la primera sorpresa, tots enfrontaven la tramuntana i se’n sortien, uns renegant més que els altres, però tots hem arribat a S’Alqueria, i després a Guillola, i a Cala Bona, i cada vegada més valents hem arribat fins a Cap de Creus. No diré que hagi sigut fàcil convèncer a la Pilar, mentalment i ancestral renyida amb la tramuntana, però en això ha ajudat molt la Patri, qui avui tenia el dia contestatari i anarquista. De fet, la Patri, qui més creia la Pilar que l’ajudaria a quedar-se en alguna platja prenent el sol, ha sigut qui més l’ha animat a continuar.

A Fredosa hem tingut una circumstància que ens ha de fer pensar. Havíem ja creuat Fredosa i només ens quedava superar el corrent de vent de la Coua del Infern per treure al nas a Encalladora, quan la Patri ha començat els seu itinerari anàrquic, i crec que amb en Josep Flor ha quedat molt endins la cala. L’hem esperat, però jo ja he vist que allò era un perill perquè estàvem esperant en una punta i alguns sense enfrontar la tramuntana, és a dir, rebent-la de costat. Ho ha pagat en Toni que, estant parat, ha bolcat. Cap problema, hem buidat el caiac i ha pujat ràpid i fàcil. Dos lliçons: primera, les puntes de cala, els caps, són sempre perillosos perquè el vent surt enfurismat de la cala i les ratxes són perilloses; segona, mai hem de donar el costat a la tramuntana, encara que estem parats, cal maniobrar per enfrontar-la.

Una vegada arribats a la punta de Cap de Creus, era temps de bogeria. La Pilar i la Patri han quedat arrecerades esperant, i els altres hem sortit a Sa Freu i hem palejat cap a Culip. Era un riu noble i fort que només ens ha permès arribar fins a la ratlla d’ones que sempre s’aixeca entre Es Camalleris i Encalladora. És una barrera infranquejable. Hem tornat fins on eren la Patri i la Pilar, i després de demanar que al tornar a Portlligat anéssim agrupats, d'immediat ens hem escampat, quelcom habitual, uns han entrat a la Coua del Infern, altres han seguit, i hem tornat en un itinerari on la Patri ha continuat desplegant la seva habilitat avui per a la anarquia, unes vegades la veiem molt mar endins, i en pocs minuts a prop de la costa, sempre en solitari, tot una referència a no seguir.

Han sigut tres hores intenses (avui tots dormirem sense problemes) i d’una alegria enlluernadora. Han valgut la pena, gràcies a tots per haver tingut el poc seny de vindre.

Una vegada tornats he llegit un sms de la Nathalie Giordano dient que no podia venir. L'hem trobat a faltar. La sortida ha sigut magnífica, no perquè ella no hagi vingut, crec, ara m’entren dubtes, però bé, l’hem trobat a faltar, forma part entranyable d’un grup de gent que es troba per recórrer el mar i avui ella l’hagués gaudit, com tots crec que ho hem fet. Un record, doncs, per a ella.

Una felicitació molt forta i sincera per Pilar i Patri, no era gens fàcil i en cap moment han dubtat de la seva voluntat de continuar (bé, la Pilar ho ha dubtat uns quants moments, però el que compta és que ha arribat fins el final).

Esperem que la propera setmana els deus ens permetin fer el recorregut fins a Port de la Selva, coneixent les cales salvatges del Golfet, i tornar a peu pel camí de les antigues mines. Valdrà la pena. Tots els dies valen la pena

El dimecres hi tornem.