dissabte, 25 de setembre de 2010

DEUS, BOGERIA I ANARQUIA

De vegades els deus prenen per poder donar, impedeixen per permetre. Avui no hem pogut fer l’excursió a Port de la Selva per culpa de la tramuntana, i gràcies a la tramuntana hem gaudit com a nens, i això és molt gaudir.

A les set del matí la tramuntana era suau, però a les deu era enfurismada. Quan jo anava cap a Portlligat pensava que només seriem en Miquel i jo (després el Miquel m’ha dit que ell pensava el mateix) però quina sorpresa veure arribar gent i més gent. Érem catorze, a qui més esbojarrat, jo veia els “borregos” entrant a Portlligat, senyal de molt forta tramuntana, veia que seguia arribant gent, i no sabia què pensar. La Laura, la Martina i el seu germà, per precaució han decidit no sortir i, vist com a anat tot, crec que ha sigut una decisió trista per encertada. Hem sortit la María, la Patri, la Pilar, en Miquel, en Josep que no va sempre el primer i en Josep que sí hi va, en Javi, en Xavier Masanes, en Toni, en Marc i jo.

Onze caiacs han enfilat doncs cap a la bocana de Portlligat amb molt plans alternatius per si no aconseguíem girar cap a S’Alqueria. Però allí ha vingut la primera sorpresa, tots enfrontaven la tramuntana i se’n sortien, uns renegant més que els altres, però tots hem arribat a S’Alqueria, i després a Guillola, i a Cala Bona, i cada vegada més valents hem arribat fins a Cap de Creus. No diré que hagi sigut fàcil convèncer a la Pilar, mentalment i ancestral renyida amb la tramuntana, però en això ha ajudat molt la Patri, qui avui tenia el dia contestatari i anarquista. De fet, la Patri, qui més creia la Pilar que l’ajudaria a quedar-se en alguna platja prenent el sol, ha sigut qui més l’ha animat a continuar.

A Fredosa hem tingut una circumstància que ens ha de fer pensar. Havíem ja creuat Fredosa i només ens quedava superar el corrent de vent de la Coua del Infern per treure al nas a Encalladora, quan la Patri ha començat els seu itinerari anàrquic, i crec que amb en Josep Flor ha quedat molt endins la cala. L’hem esperat, però jo ja he vist que allò era un perill perquè estàvem esperant en una punta i alguns sense enfrontar la tramuntana, és a dir, rebent-la de costat. Ho ha pagat en Toni que, estant parat, ha bolcat. Cap problema, hem buidat el caiac i ha pujat ràpid i fàcil. Dos lliçons: primera, les puntes de cala, els caps, són sempre perillosos perquè el vent surt enfurismat de la cala i les ratxes són perilloses; segona, mai hem de donar el costat a la tramuntana, encara que estem parats, cal maniobrar per enfrontar-la.

Una vegada arribats a la punta de Cap de Creus, era temps de bogeria. La Pilar i la Patri han quedat arrecerades esperant, i els altres hem sortit a Sa Freu i hem palejat cap a Culip. Era un riu noble i fort que només ens ha permès arribar fins a la ratlla d’ones que sempre s’aixeca entre Es Camalleris i Encalladora. És una barrera infranquejable. Hem tornat fins on eren la Patri i la Pilar, i després de demanar que al tornar a Portlligat anéssim agrupats, d'immediat ens hem escampat, quelcom habitual, uns han entrat a la Coua del Infern, altres han seguit, i hem tornat en un itinerari on la Patri ha continuat desplegant la seva habilitat avui per a la anarquia, unes vegades la veiem molt mar endins, i en pocs minuts a prop de la costa, sempre en solitari, tot una referència a no seguir.

Han sigut tres hores intenses (avui tots dormirem sense problemes) i d’una alegria enlluernadora. Han valgut la pena, gràcies a tots per haver tingut el poc seny de vindre.

Una vegada tornats he llegit un sms de la Nathalie Giordano dient que no podia venir. L'hem trobat a faltar. La sortida ha sigut magnífica, no perquè ella no hagi vingut, crec, ara m’entren dubtes, però bé, l’hem trobat a faltar, forma part entranyable d’un grup de gent que es troba per recórrer el mar i avui ella l’hagués gaudit, com tots crec que ho hem fet. Un record, doncs, per a ella.

Una felicitació molt forta i sincera per Pilar i Patri, no era gens fàcil i en cap moment han dubtat de la seva voluntat de continuar (bé, la Pilar ho ha dubtat uns quants moments, però el que compta és que ha arribat fins el final).

Esperem que la propera setmana els deus ens permetin fer el recorregut fins a Port de la Selva, coneixent les cales salvatges del Golfet, i tornar a peu pel camí de les antigues mines. Valdrà la pena. Tots els dies valen la pena

El dimecres hi tornem.

4 comentaris:

  1. Ara llegeixi i em fa riure. Va ser dur, però una bona barreja de satisfacció i esgotament. En cap moment vaig sentir perill, però si vaig patir per l'esforç físic que les condicions em demanaven. una aventura més per recordar.

    ResponElimina
  2. LLegint aquest escrit tinc uns sentiments contraposats, per un costat m'agafen ganes de venir a navegar amb voslatres i gaudir de la vostra companyia i de la tramuntana i per un altre costat em feu por. És una barreja d'enveja i temor. Quin és el vostre límit? si es que en teniu, es clar!
    Eduard

    ResponElimina
  3. És complicat, Eduard. Crec que personalment en caiac soc molt prudent, a més hi ha una responsabilitat pel grup. Mai he tingut sensació de perill, sempre he evitat arribar a poder tenir-la. És veritat que tot i així, sempre hi ha un risc, però no el afavorim, al contrari. El que hi ha és una sensació de grup, unes ganes de sortir a palejar, un molt bon rotllo entre tots, una geografia magnífica que coneixem molt, molt bé, uns penya-segats que ens protegeixen, i la consciencia de que tenim un temps i un sol que ens il·lumina. Sempre acabem el dia amb ganes de tornar-hi, i crec que no parlo només per mi. Som gent que tenim la fortuna de conèixer-nos i de disposar de quelcom tan impagable com sortir a recorrer junts el mar. I en aquest mar hi ha vent, però el tractem bé, som amb ell, respectant la seva força. Els límits són personals, és a dir, segons qui forma el grup. Avui érem 14 caiacs a Calders, i mentre érem a la platja recollíem brossa el vent a aixecat dos caiacs de la platja i els ha fet volar fins els peus d'una noia que ha tingut molta sort perquè podia haver pres molt mal. Per tornar a Portlligat teniem que enfrontar la tramuntana, i ha vingut una zodiac per recollir gent i caiacs, però en Miquel i jo hem tornat palejant. He dit a gent del nostre grup que volien venir que no ho fessin, i no ho han fet. Tornant hem gaudit molt, molt. Hi ha quelcom que no és pot explicar en la força de la tramuntana i veure que avances en aquell vendaval. Quan estàvem ja a Portlligat asseguts en una barca esperant a que arribes la zodiac amb el primer grup de gent i caiacs, en Miquel deia que tenia por que a la vida veia coses que volia fer i no podria fer-ho, jo he pensat en el mar, en els caiacs, és el nostre temps, i mai voldria que s'acabés. La noia que estava a terra collint brossa a Calders ha estat molt més en perill pel impacte dels dos caiacs que nosaltres en mig del mar. Crec que el límit és el sentit comú de saber on et fiques, i tot i així sempre pot passar algo. No estem boixos, al contrari, crec que sabem experimentar el que la Natura en aquest lloc de vent ens ofereix. Benvingut, Eduard, si un dia paleges amb nosaltres segurament ho entendràs.

    ResponElimina
  4. Estic segur que podré apredre molt amb el vostre grup. Gràcies per tot el que feu.

    ResponElimina