El mar és un àmbit immens i canviant a la vora del que vivim la nostra limitada presència temporal i física. Mai sabem amb llarga antelació quin mar trobarem, i quan ens endinsem en ell ho fem també de forma limitada i buscant aviat la protecció de la terra. Aquesta canviant identitat del mar el fa ric i atractiu, i a la vegada enriqueix l’esperit de qui en ell s’aventura. Quan deixem la costa cap dia és igual i una vegada acabat el dia, sempre ens allunyem del mar sentint que voldrem tornar-hi. Ahir, a les 9.30 del matí, 20 caiacs varem deixar la nostra coneguda platja de Portlligat i varem començar una travessia sense saber quin mar ni quines circumstàncies havíem de trobar.
Varem trobar una superfície densa i tranquil·la, amb multitud d’algues de llum que des de el fons pujaven i ens saludaven, una extensió gris per la que ens esteníem en un grup escampat però a la vegada compacte, palejant de manera ràpida i fàcil, varem veure el que ja no és el Club Med i que és commemorat amb un monument que requereix explicació, la placidesa és va distorsionar un instant amb els crits d’un pescador submarí a qui la pregunta d’en Nardo (sabeu que aquí no es pot pescar?) va curtcircuitar i transformar en energumen bramador, a tots ens pot passar, o no, Portaló ens va retornar l’esperit salvatge però sense violència, varem esmorcar, uns més que altres, en Iñaki va recuperar el nostre ancestral passat cavernícola i va intentar ficar-se en un forat, tot dient després que si estava bé, una parella de certa edat provava de baixar a la platja pel dret d’un salt d’aigua i varen optar per desistir, ja sigui per la dificultat del terreny o pel temor que podíem inspirar els vint salvatges que els esperaven a la platja, cridant, rient i mirant-los, ells no podien saber qui érem ni perquè cridàvem i rèiem, varem després continuar palejant, entrant a les cales d’en Golfet, una gran badia sense presència humana, varem parar a Talabre, on no hi han tortugues, ni cobertura pel telèfon, es perden els diners, i una parella que allí prenia el sol després es devia preguntar l’un al altra si no havien vist un grup de gent que arribava, feia soroll i se’n anava o si ho havíen somiat, la Pilar i en Josep ens havien deixat ja, van arribar abans a Port de la Selva, ell tenia pressa, i varen deixar els caiacs al mig d’una platja buida, un testimoni de parella que arriba a la civilització des de lo salvatge, nosaltres varem arribar més tard, a les tres, abans en el trajecte des de Golfet a Port en Lluís Torrent volia trencar la cara (paraules textuals) a un del nostres que ell no coneixia i no sabia que era dels nostres, pensava que anava pel seu compte, i deia que era un lladre perquè portava un caiac negre com els nostres i un rem groc com els nostres, i “ningú es compra un caiac dels negres”, jo l’hi vaig fer veure que si fos un lladre no ens hagués estat seguint com ens havia vingut seguint durant cinc hores, que era algú que ell no coneixia i que el deixes en pau, va ser un detall surrealista, o un altra curtcircuit sense conseqüències pel pobre palejador que no tenia res de lladre, i una vegada tots a Port de la Selva, varem desplegar una activitat frenètica i sense sentit aparent però que tenia molt sentit, uns es canviaven la roba, altres menjaven amb la fruïció de qui necessita reposar calories, altres es veien abduïts per un bar, uns poc carregaven caiacs i material al remolc, en Lluís Torrent retrobava a la seva família que l’esperava a la platja, la tranquil·la Clara de Girona retrobava el poble on va néixer la seva mare, aprenia la existència propera d’un poble anomenat Selva de Mar i comprenia perquè Port de la Selva es deia així, i a les quatre de la tarda setze supervivents dels grup (Josep, Lluis Torrent, Aleix i el seu amic presumpte lladre no varen tornar a peu, cada un tenia les seves raons per no fer-ho) i Anna Giró que per feina no havia pogut palejar i que se’ns va afegir per tornar a peu, varem començar la llarga pujada cap a Cadaqués.
El recorregut per terra va ser fàcil però deslluït per les boires que impedien la vista del paisatge, una mica atordidor pel cansament acumulat i pel ritme que ens va imposar la Pilar qui no es volia perdre la festa a la que estava
invitada amb la Marta, varem entrar a la antiga mina de ferro, varem arribar a Cadaqués després d’una mica menys de tres hores de caminar, i a Portlligat cadascú va reprendre el seu camí, adéu, adéu, havíem tancat un cercle començat deu hores abans quan ens internàvem en aquell mar que hem dit que mai és igual i al que el dimecres tornarem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada