diumenge, 22 de juliol de 2012

ALTRA VEGADA LA BARRERA DE ONES



La nit de divendres la tramuntana bufava forta, dissabte al mati també, però a l’hora de sortir havia afluixat, i Pilar, Beltran (un company de León), Juan (un company de Valencia), Josep Flor, Miquel i jo, vam sortir de la bocana enfrontant una tramuntaneta potser força 4 o menys, vam anar a Cala Bona, on els homes primitius, Eduard, Manel i Lluís, ens esperaven, els vam trobar a Cala Torta, on havien recollit material per endreçar la seva cova, i tots junts vam enfilar cap a Cap de Creus, on vam tenir la sorpresa de trobar tramuntana una mica més forta, i ones, probablement romanents de la força nocturna del vent, Pilar va tornar a quedar a rodolso, i els vuit restants vam enfilar cap a Culip, on es veien les ones, i al arribar va quedar clar que el mon, la vida, l’Univers, tot, és qüestió d’anar-hi o no anar-hi. Res més. I nosaltres hi vam anar.   

La ratlla que separa Culip de S’Encalladora, i S’Encalladora de Massa d’Or, una ratlla que no hi deuria ser però hi és, amb ones clares que només i són allí, encara que el mar sigui tranquil i sense ones, és com la ratlla que a la vida separa a qui hi va de qui no hi va, una ratlla que no hi hauria de ser però que hi és, i que a més es veu.

Ahir, per exemple, Beltran, el company de León, era la primera vegada que agafava un caiac tancat. El dimecres, al arribar nosaltres de tornada a Portlligat, ell es va apropar i va preguntar si anaven bé, perquè ell a León tenia un caiac obert per anar a pantans, i jo li vaig dir que si volia provar el dissabte que vingués, i ell va venir, i ara es trobava a la barrera d’ones de Culip, quan a León el mar és molt lluny, i tot just provava per primera vegada el caiac, però Beltran remava com un expert, no tenia altra remei, i enfrontava les ones que eren altes, i, com sempre, trencades i arribant d’arreu, com si sempre ho hagués fet. I Juan, el company de Valencia, que havia trucat per deixar el seu caiac a l’Escola d’En Mar, i mai havia enfrontat ones, ara remava davant meu, i després vaig saber que hagués remat fins a França per tal de no donar el costat a les ones.

Però jo vaig veure que al costat obert d’Encalladora les ones eren altes i trencades, i els haguessin agafat de costat, i pel primer dia ja en tenien prou, i veient que tots els altres ja enfilaven el costat obert per donar el tomb a Encalladora, vaig dir a Beltran i Juan que tornàvem, però girar el caiac allí no és fàcil, però ho van fer, i estaven exultants, deien que mai s’ho haguessin imaginat, que ho havien gaudit molt, i vam palejar fins el costat sud de Encalladora, per on havien d’arribar els altres, i els vam veure venir, punts petits entre barreres de bromera, un espectacle, i vam tornar a Portlligat portats per la tramuntana i per l’alegria, un dia més havia sigut un dia singular i engrescador, un dia més hi havíem anat, érem al costat vital de la ratlla.

Hi ha qui ens ha preguntat què va passar amb les vespes que teníem als armaris. Ho diré, però no va ser res heroic ni engrescador ni vital.  Nathalie (qui ahir no va venir perquè era al mercadillo venent fusta a la deriva) i jo, dijous a la nit ens vam disfressar amb roba que ens tapava per complert, i amb guants i casc de moto, vam fumigar dos vespers, on dormien vespes que no van poder fer res, van passar del son a la mort, i després vam trepitjar els vespers, i jo em vaig sentir malament, com si quan nosaltres estiguéssim dormint ens ruixessin amb un spray i després trepitgessin la casa amb nosaltres a dins, però Nathalie diu que no, que calia fer-ho, i té raó, però jo també la tinc. Ja no hi ha vespes. De moment.

El dimecres, si tot va bé, hi tornem. Quants serem i en quines condicions serà el mar, ni idea, però segur que quelcom trobarem.       

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada