dijous, 26 de juliol de 2012

INFORMACIÓ

Érem ahir quasi carters de vila, tal era l’horitzó davant nostre, i tan alta la nostra disposició. Podíem portar noticies, o seure engronxats per les ones, els ulls closos, l’esperit adormit, esperant l’instant de tendresa que mai arriba, o podíem entrar en totes les cales, buscant, tocats d’hivern, perduts. Però no vam fer res d’això, la tarda no ens pertanyia, al contrari, l’únic que podíem fer, aliè a allò programat, era un crit per tal de trobar, cas que ens sentissin, la gent de bé, els que ens escoltaran i no seran en la falsedat i la bruta foscor.   

Bon temps, finals de juliol, però poca gent, poques barques, palejar fins a Messina, que sempre és allí i ens acull, els cormorans i buscar una platja on fer el bany, a Ses Ielles no hi ha ningú, és per nosaltres, ens banyem, parlem, mengem, i tornem desperdigats, amb un incipient Garbí, o Llebeig, i a Portlligat hi ha encara poca gent, adéu, adéu.

Érem Pilar, Nathalie, Bertran i la seva filla Ana, Juan, Eneko, Nardo, Diego, Mauricio, Miquel i jo, només 11, però tot tranquil, sense problemes.

I ja que hem començat el text dient que ahir hauríem pogut ser carters de vila, doncs tancarem donant informació sobre aquesta presencia geogràfica que ens envolta i a la que amb plaer accedim. Perquè és el Cap de Creus una singularitat geològica d’importància mundial? Fa 300 milions d’anys, on ara són els Pirineus hi havia un mar. Al fons d’aquest mar s’acumulaven capes de sediments. Fa 280 milions d’anys i degut al moviment de plaques de la escorça terrestre, en el lloc del mar va aparèixer una serralada, l’Herciniana, i els sediments varen quedar sepultats a 20.000 metres, i la pressió els va compactar en capes, el que diem esquistos. Amb el temps, la serralada Herciniana es va anar desgastant i fa 50 milions d’anys, també a causa del moviment de plaques, es varen aixecar els Pirineus, arrastrant cap amunt amb ells aquells sediments, que varen quedar més a prop de la superfície, però encara sota els Pirineus, excepte al Cap de Creus, on l’erosió va acabar deixant-los a la vista. Per això al Cap de Creus ara veiem aquestes capes de roques de diferents colors, els esquistos, que són els sediments d’aquell mar que va existir fa 300 milions d’anys i on ara són els Pirineus. Pensem doncs que quan caminem pel Cap de Creus estem veient i caminant per sobre part de l’antic fons d’un mar desaparegut. Tot un privilegi.

I ja està, hem informat sobre el que vam fer ahir i sobre el que va ser el fons d'un mar que ara trepitgem i veiem.


Foto enviada per Juan, de la sortida de dissabte, just abans de anar a Encalladora






Dissabte, si to va bé, seguim.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada