“Aquell que ha contemplat la bellesa està condemnat a seduir-la o morir”, són paraules de T. Mann que m’han arribat avui des de més enllà del oceà, per sobre ones i vents. “Som pocs, molt pocs, però prefereixo pensar i sentir en lloc de protegir-me per no patir”, són paraules que m’han arribat avui d’un company de caiac, també entre ones i vents. Avui he vist ones blanques formant regnes independents a un costat i altre d’Encalladora, i nosaltres, diminuts però energia pura, navegants d’un present únic, hem anat d’un regne al altre, buscant companys perduts, rescatant altres que havien bolcat, i el sol, que hi és sempre, ens portava ja les paraules que després havíem de rebre, condemnats a seduir la bellesa, a pensar i sentir, i a viure de cara a l’extensió oberta, criatures de límits, poc a poc ens hem deixat portar per la condemna d’un mar avui blau i blanc, per la certesa d’unes paraules que ens tanquen en el moment, i entengui qui pugui, els que són pocs i que a vegades es parlen, mai res haurà sigut en va si ens ha portat a un dia de bellesa, pensament i sentiment tan intensos com ha sigut avui, allò important és el present que està fet de tots els passats, el present ha de ser amable, ric i brillant.
La tramuntana era força 7, amb ratxes 8, però ens semblava suau, amiga com sempre. Érem Pilar, Josep Parada, Daniel, Miquel, Toni Sbert, Diego, Lluís Torrent, Mauricio i jo, i hem enfilat la bocana sabent que el camí és conegut, hem deixat a Pilar a la platja de Guillola, hem continuat fins a Cap de Creus, i a Sa Freu hem cavalcat el riu de vent i ones, i hem arribat a la barrera d’ones de Culip, avui altes, trencants i arribant d’arreu. Ha bolcat Daniel, i més tard Toni Sbert, però en moments han tornat a cavalcar el seus caiacs, cap problema.
Heroi és aquell que fa i no presumeix del que fa, qui fa des del silenci, sense ostentació. Heroi és qui no necessita demostrar cap fortalesa, qui quasi no parla, qui és amb els altres i no només amb sí mateix. Heroi és aquell que passa desapercebut però que hi és quan se’l necessita.
Quina sort que existeixi la barrera d’ones entre S’Encalladora i Culip, i quina sort que existeixi un grup, mai els mateixos, però sempre mantenint el mateix sentiment d’absurd, d’anarquia i de llibertat, que s’apropi per trobar les ones, sabent ja des de que treu el nas al Cap de Creus, que les ones seran allà, esperant, un grup que s’apropa a les ones pensant com serà avui el nostre encontre. És el nostre temps.
Dijous passat va ser un dia fatigant, canviant, ric i ple de vivència. Érem Ingrid, Nathalie, Dani, Daniel, Domi, Nardo, Diego, Toni Sbert, Mauricio i jo, i vam sortir amb una tramuntana no massa forta que ens va permetre arribar sense problemes fins a Cap de Creus, on vam treure al nas i vam veure les ones esperant, calia arribar-hi. Arribats a elles van bolcar Lluís Torrent i Nardo, recuperats sense problemes.
Els ocells llimona continuen sortint des del fons del oceà, porten paraules, ens recorden que qui ha conegut la bellesa és afortunat però esta cpndenat a lluitar per ella. Sense problemes.
Estem preparant una sortida a Mallorca i Cabrera, llogarem una casa, serem altra vegada. Ho concretarem.
Dijous, si tot va bé, tornarem a sortir.
Les fotos i el video, fets per Nathalie, són de dijous passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada