dissabte, 7 d’abril de 2012

ILLES PER A RICS, ILLES PER A POBRES


No hi han illes que acabin amb la passió del viatger, quan aquest part ho fa amb la seva passió, les illes queden on pertanyen, grans o miserables, segons els ulls que les hagin conegut. No hi han temporals que ens facin renunciar a la nostra voluntat de mantenir-nos. A les illes on no creixen els arbres, les illes dels mils mars, es troben pensaments nobles que omplen, poc a poc, com es fan els grans treballs, els forats on s’amaguen preguntes que mereixen resposta.

Sent joves tenim el sentiment de que podem durar més que el mar, o que la terra, o que qualsevol esser del mon. La força que ens permet tenir aquest sentiment fa que creient-ho, puguem dibuixar el que és la nostra vida, i a la fi, ja comprés que no durarem més que el mar, ni que la terra, ni que qualsevol esser del mon, la lucidesa ens diu la sort que hem tingut havent pogut dibuixar els nostres dies.

Ara agafem una illa, Illa Blanca, per exemple, també coneguda com Encalladora, i cap a ella ens dirigim, no hi baixarem, no, l’encerclarem, veurem tonyines, i nedadors, un vaixell de la Guardia Civil, gavines defensant els seus ous, i tretze caiacs, gens agrupats, som nosaltres, Cristina, Berlin, Xavier Masanés, Pilar, Josep Parada, Vicente, Javi, Matías, Diego, Carles Batlle, Jordi Rotllán, Miquel i jo, en un mar amb ones petites i trencades, i una alegria general que ja comença a ser habitual, i que es mantingui, ens hem de mantenir.

Hem vist a les roques un pescador que practicava l’esport de la pesca, és clar, i donat que agafar i tirar i recollir el fil de la canya el cansava, doncs menjava gran entrepà darrera gran entrepà, i era ell molt gros, i gras, i a casa ho justificava dient que l’esport de la pesca el fatigava, gastava energies, necessitava menjar, i així l’hem vist, un home de cintura formidable pujat en un penya-segat.

Hem acompanyat un grapat de nedadors que des de la punta de Cap de Creus buscava Cala Jugadora. Eren amables i nedaven amb agilitat i alegria.

I hem arribat als armaris de Portlligat i els hem trobat oberts de bat a bat, havíem oblidat tanca’ls, avui hem superat la desorganització de sortida, però no hem trobat res en falta, bé, tampoc sabíem ni sabem que hi teníem o que hi tenim. Però hem sortit, i altra vegada ens ho hem passat força bé, que duri. I les illes segueixen allí, un dibuix de platges i terres que qui pugui i vulgui comprendrà. La vida passa com un huracà, és cert, però quin magnífic huracà, cal capta’l i empassa’l sense perdre un alè. 






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada