BALENES, PER FI, BALENES

A l’antiga Persia es saludava sempre als camins, se’ls tractava bé, fins i tot es resava per ells, no fos que ofesos marxessin a un altre lloc i la gent quedés sense poder anar on volguessin anar.

Ahir els nostres camins habituals, els de la costa, estaven plens de barques, i per això vam decidir sortir mar endins, cap a l’horitzó. El mar, molt tranquil, ajudava.  Vam deixar enrere Messina i durant un hora vam palejar mar endins. Érem Anna Suarez, Tere, Pilar, Enric, Martí, Xavier Masanés, Toni Sbert, Mauricio, Miquel, i jo.

Vam parar al costat d’uns peixos lluna que botaven (a Cadaqués, i potser arreu, els hi diuen “peix bot”), i botaven molt fora l’aigua, i vaig sentir a la nostra esquena un soroll d’aire sortint, un esbufec potent, i al girar-me vaig veure unes ones que anaven mar endins, cap a Itàlia. Eren ones altes que només es donaven en uns pocs metres. Vaig avisar als altres, vam palejar cap a les ones, i vam veure tres, potser quatre lloms negres que seguien l’habitual ritme de les balenes. Va ser emocionant, vam cridar, palejar fort, sentir que era un moment màgic. Estaven a potser menys de cent metres. Aviat, una vegada recuperat l’aire que necessitaven i que havien sortit a buscar, les balenes es van enfonsar per nedar sota l’aigua. Llavors solen tardar uns vint minuts en tornar a sortir, i surten ja molt lluny.

Contents pel regal que els justos deus ens havien fet, vam continuar palejant cap a l'horitzó, vam ajuntar caiacs i ens vam banyar mar endins, a potser tres milles de costa. Després vam tornar, encara entre peixos lluna botant, i vam parar al Canó Sec, a Ses Ielles, on ens vam tornar a banyar, vam mengar, xerrar i ser.

Vam arribar a Portlligat cansats però contents, havíem gaudit d’hores de soledat al mar, sense cap embarcació, havíem vist amb claredat balenes, i havíem utilitzat bé un dels dies que ens queden. La vida, a vegades cal veure-la en positiu, i positiu és no desaprofitar cap dels dies que tenim.

Nathalie era al mercadillo venent objectes fets amb fusta a la deriva, i ningú va fer fotos, però creure que vam veure balenes no és en aquest cas una qüestió metafísica, i encara que Pilar i Xavier, més endarrerits, diuen que van veure les ones anant mar endins, però no els lloms, tots els altres vuit, les vam veure amb molta claredat. He posat les fotos d’una vegada, ja molt coneguda, quan vaig poder apropar-me a una balena que estava menjant a dues milles de Cap Norfeu. Les fotos les va fer Gemma, bióloga del Projecte Ninam, qui va calcular que la balena tenia uns 22 metres, la majoria dels quals no es veuen, són sota l'aigua, però hi són.

A la passada entrada de blog, la de dijous, deia que vam aprendre que no som herois, i afegeixo que som el que som, i que mentre siguem intentarem ser qui serem, quelcom que a vegades és més difícil que ser herois. Ingrid ens va inspirar, ara tot és més fàcil, fins i tot trobar balenes.

Dijous, si el temps acompanya, tornarem a sortir.

NO SOM HEROIS

Ho sospitàvem, però ha tingut que ser un fet concret el que avui ens ho ha confirmat: no som herois capaços de gaudir dies de climatologia extrema. Ens ho havien dit i recordat, sou petits, res és difícil, però nosaltres encara crèiem que mereixíem un adjectiu que no ens pertany. Avui sabem que no som herois.

Hem sortit amb tramuntana anunciada, que ha bufat al matí, però que després ha mancat, tot era tranquil. Érem Ingrid, Anna Giró, Nathalie, Francesc, Dani, Cesc, Nardo, Diego, Toni Sbert, Mauricio, Miquel i jo. Hem palejat sense problemes fins a Messina, després i en una mar amb ones fàcils que semblaven el romanent de la tramuntana del matí, hem arribat a Cap de Creus, i ens hem apropat a la barrera d’ones de Culip. Eren més altes del que el vent feia preveure.

Fins aquí tot ha estat correcte, dins del guió, però al arribar a la punta d’Encalladora, on més trenquen les ones, Diego, qui arrastrava el caiac d’Ingrid (aquesta, igual que el seu company Dani, quasi no tenia cap experiència en caiac), Diego, doncs, m’ha preguntat què fem, he dit “tirem” però em referia a enfrontar ones, no necessàriament a donar el tomb a Encalladora.

Diego, arrastrant el caiac de Ingrid, ha passat pel costat esquerra a velocitat ràpida, de creuer imparable, i ha enfrontat ones importants, creuant-les entre els crits d’alegria d’Ingrid, i quan jo he dit a Toni Sbert, qui era entre ells i jo, que digues a Ingrid que ja giressin per tornar, Diego s’estava perdent en un horitzó d’ones, girant per fer el tomb a Encalladora. La resta de grup, entre els que hi havia algun no expert, en especial Dani, company d’Ingrid, també estaven ja fent el tomb a s’Encalladora. Tot plegat era si més no estrany. Toni Sbert i jo ens hem mirat i hem accelerat, jo preparat per rescatar Ingrid, però aviat he comprés que no sols no els atraparíem, sinó que ja no es veien. Llavors he sentit una veu darrera meu, quan jo creia que era l’últim. Era Nardo que s’havia estat banyant a la cova de l’Infern i que em preguntava, amb molt seny, “què estan fent?”. No recordo què he contestat, però sé que al cap d’una estona he preguntat a Nardo si anava bé, però m’ha contestat un silenci inquietant. M’he concentrat en les ones, dos d’elles m’han fet torontollar, he vist Toni Sbert i un tranquil Dani entre ones força grans, he vist peixos lluna, gorres abandonades, i quan per fi he arribat al Mar d’Avall, una vegada girada s’Encalladora, tot el grup estava tranquil·lament esperant.

Hem palejat fins a la platja de Ses Ielles, i llavors, quan Ingrid sortia del seu caiac, he vist que portava en bandolera un bolso de carrer, de cuir, elegant, mai més pensarem que som herois, mai més creurem que les ones són només per gent experta. 

Diré, però, parlant seriosament, que mai hem cregut que som herois. Que fem el que podem i sabem, i que només ens coneixem u opinem sobre nosaltres mateixos. Que ahir m’ho vaig passar molt bé, vaig riure molt, i vaig apreciar l’heterogènia d’un grup singular, sa i divertit.

En una de les fotos es pot veure Diego arrastrant una sonrient Ingrid.

Dissabte, amb menys fums, discrets i preparats per acceptar-ho tot, i si tot va bé, hi tornarem.

TRES DIES

Sabem que els tristos produeixen pluja, els angoixats tempestes, i que una memòria alegre, encara que duri només un moment , fa brillar el sol, i si em pregunteu què produeix la tramuntana, os diré que la tramuntana és un antic pagès xinés que coneixia el nom de tots els vents, i tanta era la familiaritat que tenia amb els vents que va acabar sent un d’ells. Ara sembla que està pensant en retirar-se i cultivar un hort que té a Cap de Creus, que és on més sovint bufa.

Dijous, dissabte i diumenge vam sortir amb tramuntana. Dijous érem Anna (professora del cole) i Ignasi, Nathalie, Francesc, Albert, Mauricio i jo, i vam arribar fins a Encalladora. Dissabte érem Pilar, Cristina, Nathalie, Cesc, Lluís, Jordi Rotllán, Josep Parada, Xavier Masanés, Diego, Miquel, Mauricio i jo i vam fer el tomb a Encalladora, vam parar a Ses Ielles, el dia era d’un color magnífic i va ser plàcid i agradable. I diumenge érem quatre, Nathalie, Eneko, Mauricio i jo, i vam acompanyar a dos nedadors de Cadaqués, Joan Baró i Dídac, des de Cala Joncus fins la badia de Cadaqués, uns set kilòmetres, llargs i difícils perquè nedaven contra tramuntana, ones i el fum del incendi de Portlligat, un fum que arribava fins a Joncus i que a nosaltres ens feia tossir. Admirables els dos nedadors.

I admirables els dies i el nostre temps dins d’aquests dies.  

Si tot va bé. el dijous hi tornem.

Totes les fotos són de Nathalie. Les anteriors són de dissabte, i les següents són de diumenge

LA PLATJA DE SANT ESTEVA

Si “la brevetat és l’anima de l’ingeni”, ho intentarem, serem breus.

Sobre Cadaqués, una nit de lluna plena i de tramuntana, va caure un vel de silenci, les paraules es contaven, ningú parlava de més.

Al matí i a Portlligat ens vam trobar Tere, Santiago, Martí, Jordi Rotllán, Toni Sbert, Diego, Xavier Masanés, Mauricio, Miquel i jo, i amb bon rotllo i tramuntaneta vam anar a la badia de Cadaqués, vam desembarcar a la Plaja Gran, vam visitar Nathalie qui al passeig venia objectes fets amb fusta a la deriva, i vam deixar la badia, direcció a Cala Joncus.

I allà era, allà la vam trobar, la platja perduda, la platja que apareix quan vol, i desapareix quan vol, la platja de Sant Esteva, sota els penya-segats de Punta Prima.

Fa tres anys una forta llevantada va fer sortir, on només hi havia penya-segats, una platja amagada però amb espai suficient per deixar els caiacs, amb roques planes formant diferents estructures aïllades i  acollidores. Era una platja que ningú coneixia i a la que mai vam veure ningú. La vam visitar poques vegades, però totes ens hi vam sentir bé.

Un dia la platja ja no hi era, no hi va ser més. Quan passàvem per davant ens hi apropàvem i no compreníem com, allà on ara només hi havia aigua, hi podia haver hagut una platja. I és que l’extensió coberta per l’aigua era molta, i quan ho explicàvem a qui mai havia vist la platja, ens sentíem mancats de credibilitat.

Ahir volíem parar a Cala Figuera, però des de lluny em va semblar que veia la platja de  Sant Esteva (el nom li vam posar nosaltres, perquè la llevantada va ser el dia de Sant Esteva). Em vaig apropar i allí estava, amplia i acollidora, esperant-nos.

Ens vam banyar, vam menjar, vam xerrar molt,  ens ho vam passar tan bé com només en una platja amb voluntat d’aparèixer i desaparèixer es pot passar. El sol i el blau d’ahir en aquell espai va ser una escletxa en aquest hivern llarg que estem vivint.

Les paraules encara són contades, i formen històries que valen la pena.

Les fotos no són d’ahir, però així es veu la platja que es deixa veure quan ella vol.   

TOT VAL LA PENA

Avui he aprés que no informo bé, que una frase de tres paraules: “no era tant”, té més valor i és més fidedigna que qualsevol descripció que jo faci, que per més que intenti dir exactament el que vaig veure, escoltar i sentir (és el que fins ara feia en aquest blog, dir de la manera més fidel per mi possible el que vaig veure, escoltar i sentir) no soc digne de crèdit, no val la pena ni acabar de llegir el que he escrit, una frase dita en general té més valor, soc un exagerat, no dic el que en realitat va passar, quan en Toni Albert, ell, no pas jo, dissabte a Blanes va decidir plegar perquè ell va dir textualment “si continuem bolcaran tots”, també era un exagerat, faltava a la realitat.

Cansat. I content. Es pot continuar estant callat. Els fets han sigut sempre, i a la meva vida no tinc altra cosa que fets. I un intent d’amabilitat general, a vegades inútil. O no.

Cansat també de que en els comentaris ens tractin de principiants que no en saben i que es mouen en un mon fàcil. Jo personalment no he de demostrar res ni necessito ser molt. Cadascú tingui el seu mon.

Cansat doncs de parlar, també de callar quan es dona càtedra pontificant superior a tothom, sense escletxa d’autocrítica, avui parlo del que ha sigut i ja veurem si seguirem parlant, el dia dirà.

I què dic? Dic que dijous passat vam tenir una sortida variada, amb vent de mar i tramuntana, amb sol i núvols, amb colors canviants, i amb sensació per primera vegada de que l’estiu era a prop.

Érem Anja, Nathalie, Camille, Theo, Albert, Mauricio i jo, i vam palejar fins a Jugadora, on van quedar Nathalie amb Camille i Theo, tots dos de vuit anys, però que van palejar, anada i tornada, sense cap problema. Enhorabona a tots dos. Els altres vam continuar fins a Massa d’Or, on va quedar Mauricio, mentre Anja, Albert i jo vam palejar mar endins, poca estona, quinze minuts sense parar, i al girar tot era diferent, la costa, encara que a prop. ja semblava un altra.

Vam parar després a Jugadora, on alguns es van banyar, però Mauricio es va perdre i va tornar a Portlligat, va veure que no hi érem, va tornar a buscar-nos, i ens va trobar arribant en un riu empès per una fluixa tramuntana.

Avui érem catorze, Tere, Nathalie, Pilar, Matías, Lluís, Josep Parada, Josep Flor, Adrià Flor, Mauricio, Jordi Rotllán, Diego, Xavier Masanés, Miquel i jo, i el dia era d’estiu, molt d’estiu. Hem palejat amb tranquil·litat i placidesa fins a Tudela, l’antic Club Méditerranée, on hem esmorcat, xerrat, banyat i fet la foto de grup.

Hem tornat en grups separats, gaudint del dia. Després d’un hivern tan fort en el mar, avui no ens ha importat ni avorrit tenir un dia sense ones, ni vent, ni moviment.   

I ja està, el mar hi és, i si el descric bé o no, tant se val, el mar no cansa i avui estic cansat.

Dijous, si tot va bé, hi tornem, però ja amb horari d’estiu, és a dir, a les 16.00

UN DIA ON HI HA HAGUT DE TOT. UNA SORTIDA ESTRANYA.

La sortida des de Blanes havia ja estat aplaçada altres vegades. Ahir per la tarda em truca Toni: està anunciat vent de mar, sobretot a la tarda, així que sortirem des de Cala Canyelles, a Lloret.

Avui al matí a Cadaqués hi ha núvols baixos, i camí de Lloret, plou. Arribem i el mar està mogut. Hi ha verberols. Tere, Pilar, Eva, Mónica Sans i Jordi (amic de Mónica), decideixen no sortir, el mar anirà a pitjor.

Sortim vuit, i ho fem amb certa dificultat per les ones. Som Nathalie, Josep Flor, Adrià, Xavier Masanés, Mauricio, Josep Parada, Toni Albert i jo. El mar està mogut però avancem sense problema, durant més d’una hora. La costa és bonica, diferent, però no podem prestar-hi molta atenció perquè hem de vigilar les ones.   

Arribem a la punta de Blanes i allí sentim ja els trons, el mar s’encrespa, arriba la tempesta. Plou amb violència, i donat que ja quasi érem a Blanes, girem i tornem. El mar està fort, no el coneixem, anem agrupats.

Hi ha ones bastant altes, i dos ens arriben amb força, primera una a mi, després un altra a Toni. El resultat és diferent.  Jo veig l’ona, una paret, i penso que ho tinc difícil. A més em ve de costat. Giro la proa per enfrontar-la, però trenca just on soc. M’envolta la bromera, per un moment penso que bolcaré, després penso que no perquè puc girar amb el cos, però per fi la bromera em bolca. Cap problema, en un minut, amb l’ajut de Toni soc altra vegada sobre el caiac.

Continuem i al instant un altra ona tipus paret, just davant meu, agafa a Toni, veig la bromera, veig com ell, sent a dalt de tot, arriba a tenir el cap dins l’aigua, però es refà, no bolca. Sé que qualsevol de nosaltres, amb aquella ona, hagués bolcat. Toni té més tècnica, és un magnífic professional. Dos ones similars, dos resultats diferents.

Jo, durant trenta set anys que porto palejant, mai havia bolcat. Dos vegades, en dos coves, parlant, havia quedat en sec, i havia llavors caigut en un mar quiet com un llac. Però no ho considero una bolcada. Bolcar és quan una ona, o el vent, et fa tombar. Aquesta vegada no he sabut fer-ho prou bé. Crec que amb una caiac Oasis no hagués bolcat. Toni també ho creu.

Hem seguit entre cortines de pluja, ones cada vegada pitjors i un cel negre que feia por. A la alçada de Lloret hem decidit parar a la platja, al costat del castell. Ha sigut difícil arribar-hi. La policia i els membres de servei de vigilància a la platja feia estona (després ens ho han dit) que ens seguien i vigilaven, i s’han apropat a la platja del costat del castell per si podien ajudar. Molta gent, tot i la pluja, ens mirava, érem un espectacle, vuit caiaquistes arribant en plena tempesta, intentant desembarcar on trencaven les ones. Ho hem fet molt bé. Només Adrià s’ha deixat emportar per una ona, ha bolcat i ha tingut un petit ensurt perquè no podia sortir de sota el caiac. Xavier Masanés, que ha desembarcat davant meu, ha estat magistral remant enrere contra una ona i esperant el millor moment. Jo he sortit l’últim i he tancat un dia difícil, diferent i molt interesant. El mar era realment de tempesta, amb ones que venien trencades i de diferents costats. Molt difícil.

Dir que mentre estàvem tot just desembarcats, rodejats de policia i pluja, en ple caos, jo només sentia a Maurico, vestit amb pantalons curts, dient ¿vamos al bar?, i de fet després ha desaparegut, i ha reaparegut quan arribava el remolc. Mauricio tornava del bar on havia begut dos cafès amb llet molt calents. El més intel·ligent.

Hem tingut que esperar l’arribada del remolc que portava la roba seca estant sota la pluja, morts de fred. Després ha sortit el sol, i ja a Canyelles, secs i vestits, hem menjat, celebrat amb cava l’aniversari de Toni, i escoltat el que deia Mauricio. Llavors tot era tranquil.

Mauricio ens ha dit que si s’hagués trobat en les mateixes circumstàncies que s’ha trobat Toni, és a dir, a dalt d’una ona enorme, envoltat de bromera, i amb el cap dins de l’aigua, hagués fet el mateix i se’n hagués sortit. Ho deia en serio i ho ha defensat amb vehemència. Mauricio és una persona entranyable que a vegades diu coses dignes de ser dites per Mauricio. I a més, potser ho hagués fet.  O no.

Felicitar a Nathalie, l’única dona que s’ha atrevit a sortir, que s’ha portat tranquil·la i bé. i que a més ha fet fotos i un vídeo.

El dia ha sigut dur, difícil, diferent, i ens ho hem passat molt bé.

Dijous, si tot va bé, hi tornem.

UN VENT AMIC I TRANQUIL FORÇA 8/10

Crec que he perdut el sentit de la força del vent. Avui windguru anunciava vent de nord, mestral, força 8/10, i quan al despertar he vist el polsim sobre la badia he sabut que windguru encertava. El polsim s’aixeca amb força 9/10. Diego m’ha enviat un sms preguntant si sortíem, li he contestat que sí. Anant a Portlligat m’he trobat a Miquel disfressat de caiaquista, i a Portlligt esperaven Jordi Rotllán i Josep Parada. Érem doncs cinc. El mestral era molt fort, entrava a la badia de Portlligat. Hem sortit amb alegria.

Camí de S’Alqueria hi ha hagut una ratxa que ens ha aturat a tots cinc, una bona estona, he cridat “ja val”, i després hem continuat, hem entrat al Jonquet, les ratxes eren sens dubte força 10, i el vent sostingut era força 8/9. Sense problema hem girat Codera, deixat enrere Cala Bona, on hi havia ratxes potents que ens desestabilitzaven, i hem arribat a Cap Creus, a cala Jugadora, no l’hem travessat, recordant la mala experiència de feia poc, hem vist muntanyes d’aigua que el vent aixecava més enllà de Massa d’Or, i hem girat i parat a Ses Ielles, on hem menjat, i hem tornat en un riu magnífic.

Ha sigut un plaer, una força vital que ens carrega, que no té preu. Mentre tancaven els armaris he dit que el dia havia esta bé, amb un vent no massa fort. Els companys creien que bromejava però jo ho deia en serio. Potser ho deia perquè en cap moment he tingut sensació de perill, i tot i la força de vent, sempre m’he sentit tranquil, controlant. Però la força del vent era 8/10. Al tornar i sortir dels caiacs els hem deixat un moment a la platja, a Portlligat, un lloc arrecerat, i el vent els feia rodola. El vent era molt fort, però m’ha semblat adequat. Un vent amic, que coneixem, que ens tracta bé, i al que tractem bé. Una sort que ens dona vida.

Un dia que en lloc de gastar energia, tot i l’esforç, ens hem carregat d’energia.

Dijous, si tot va bé, hi tornem.