dissabte, 12 de desembre de 2009

He perdut la meva gorra blava. ¿I ara què?


Ja és molt que sigui aquí escrivint, pensava que no recordaria com entrar al blog. I és que ara tot és diferent. Intentaré explicar-me. Avui hem sortit amb un mar estrany, la tramuntana no era forta, però havia ones que sense ser grans ni trencades eren també estranyes, era un mar inusual. Fins i tot al embarcar-nos, les ones arribaven a la platja de Portlligat. Però el mar i el dia i la sensació havien de ser i serien magnífiques. Ha sigut un dia de sol, de vent, d’ones, de trencants, no hem tingut temps d’avorrir-nos, ha sigut una passejada moguda i agradable, tot un plaer. I tot i el mar estrany no ha sigut gens difícil. Érem Anna Giró (que ja recorda on són els caiacs i l’hem recuperada), Miquel, Javi, Josep i Guillem, un Guillem també recuperat, sempre dispost i ple d’alegria, que ha arribat i s’ha ajuntat amb nosaltres com si fes només un dia que ens havia deixat. Benvingut sigui Guillem. Hem palejat fins Encalladora, tot atrapant un altre palista, francès, que segurament pensava que palejava sol, i en realitat estava envoltat d’altres palistes, nosaltres. El mar no era difícil però insisteixo en que no era el mar habitual. Passat la Coua del Infern costava palejar entre els esculls, el mar bullia de manera irregular, fins i tot els pescadors de canya cridaven, no sé què deien, tampoc importava ni importa. Hem tret el nas a Sa Claveguera i hem seguit cap a Culip. En Miquel ha anat davant, i això sempre és un perill, en especial quan el mar està mogut, sabem que el Miquel no té por, confia en les seves capacitats, el problema és per aquells que el segueixen, però en aquest cas en Miquel anava davant preocupat perquè em buscava, es pensava que jo havia girat per fer el tomb a Encalladora, i no em veia, s’ha preocupat, però jo estava darrera, parlant i gaudint de les ones. S’agraeix la seva preocupació. Una vegada ajuntats tots, el francès inclós, al arribar a la línea d’ones entre Culip i Encalladora hem girat perquè les ones eren altes i a més darrera d’elles hi havia res, només l’obligatorietat de girar.

La tornada ha sigut un plaer, ens portaven les ones, es podia surfeixar, però llavors ha passat, L’enèsima trucada de la meva filla gran al mòbil, per dir quelcom per a ella important, ha fet que jo contestés, una racha de vent fes caure al aigua la meva gorra blava, i jo veiés com s’enfonsava i el mar se l’emportava. Uf.

Ja res serà igual, i de fet no sé si el dilluns recordaré que he d’anar a remar, i si hi vaig, què faré, ja res serà igual.

Però avui ha sigut magnífic, hi ha un temps per tot, i avui era el temps de perdre la gorra, tot tornarà a ser igual, hi haurà una nova gorra, i nous dies, i que tots siguin com els d’avui. Gracies a tothom per ser i palejar.

Dilluns hi tornarem, faltaria més, temps hi haurà per no ser-hi, siguem doncs, i amb força, mentre podem.

3 comentaris:

  1. de lectura obligada...cada diumenge rellegeixo (més d'una vegada) amb delit els vostres reports, així navego, amb la imaginacií i recordant el color del mar. Per cert potser el mar de cadaques ha decidit que aquest any toca canviar la gorra, és allò de "renovarse o morir" (tot i que la teva gorra blava era supercompleta!!!)

    ResponElimina
  2. Hola Mutur, ha sido una pérdida terrible. Todos queríamos mucho a tu gorra, era nuestra boya cuando paleábamos. Ahora nos sentiremos perdidos y desorientados.
    Pero ha tenido una muerta digna; como el mejor corsario hubiese deseado. Desaparecer para siempre en las aguas bravas frente al Cap de Creus un día de tramontana y con mar de gregal picada ¿que más puede pedir una gorra marinera como la tuya?. La honraremos y la recordaremos siempre.

    ResponElimina
  3. No, por favor, no os desorientéis también vosotros. Vaya imagen daríamos, todos desorientados paleando, perdidos, sin rumbo, pura miseria. No. En cuanto a la circunstancia de la desaparición, es cierto, fue en un día magnífico y con gente magnífica, hablando y negociando olas, y seguramente era el momento de cambiarla, y no hubiera sido justo tirarla a la basura, mejor que quedara con las olas en un día como ese. Se fue. Y después de haber sido útil y querida. No hay pena si todo termina después de mucho movimiento y camino, la única pena es irse sin haber siquiera intentado recorrer camino. Y gracias Josép por hablar de corsarios, dignidad, aguas bravas, mar picada, honor y recuerdo. Todo eso es lo que todavía nos espera. Maravilla.

    ResponElimina