dijous, 31 de desembre de 2009

TEORIA POSADA EN PRÀCTICA, JOSEP PLA, I ENCARA DIES

Ahir dimecres, 30 de desembre, vaig sortir amb Santi, Eduard, David i els seus familiars, Ester, Blanca, Margalida i Roser, amb vent de ponent no massa fort però amb ratxes que sí ho eren. A la bocana de Portlligat varem experimentar una circumstancia que ens ha de fer reflexionar. No per la perillositat, perquè en cap moment va haver perill, sinó pel fet de que allò que aprenem als cursets és molt més complicat amb circumstàncies reals i adverses. Encara dins de Portlligat el vent feia perdre la direcció del caiac de Margalida, i em vaig apropar per ajudar-la amb instruccions. Va fer-ho força bé i el va dominar, però a la altura de la boia de Sa Farnera, al clavar rem per frenar i impedir que el vent li girés la popa i la poses de costat, la frenada va provocar un moviment brusc i va bolcar.

Tots estàvem agrupats i jo estava al seu costat. Em vaig apropar i amb calma (ella estava molt tranquil·la) li vaig dir que s’agafés al meu caiac, ho va fer, varem localitzar el seu rem, però el vent em girava el meu caiac i tenia totes les de bolcar jo també. Suposo que en tota maniobra de rescat amb mar difícil es corre sempre aquest risc. Vaig dir-li que s’agafés al caiac d’en David per poder maniobrar jo millor amb el seu caiac. Segona dificultat, els meus guants no em deixaven agafar bé el seu caiac per buidar-lo. Això és una tonteria, però potser era per la meva calma total que feia que jo actues com si les circumstancies no fossin dolentes. És bo tenir calma, però ella estava al aigua i convenia anar de pressa. Cal pensar que mentre fèiem aquets moviments el vent bufava fort (era una força sis i aixecava polsim) i ens anava tirant cap a Cap de Creus. De fet, tot va ser bastant ràpid, perquè buidar el caiac va ser un moment, apropar-nos amb en David va ser més difícil perquè el vent ens distanciava, pujar seguint el mètode de fer el mort i entrar les cames va ser ràpid i fàcil, i col·locar el cubre i lligar el caiac per remolca’l també. Magnífica la corda a la esquena, amb un segon havia col·locat la tanca en el seu caiac i ja l’arrastrava cap a Portlligat, on l’esperava la calefacció i roba seca.

Suposo que tot és pràctica. Són molts els rescats que hem fet, però els cursets són molt bons, ajuden a perfeccionar. És important mantenir i donar calma, entrar en contacte amb el seu caiac i no deixar que se’n vagi perquè el vent se l’emporta molt ràpid i molt lluny, és millor que s’agafi del caiac del rescatador, encara que ahir no va ser així i tot va anar bé, i també és important portar el rem lligat al caiac, sobretot en dia de vent. Tots ho hauríem de fer, sempre. Ahir ella no el portava i varem tenir sort de localitza’l enseguida. Per altra part cal seguir de manera metòdica i tranquil·la tots els passos que hem aprés als cursets. Tenir calma, transmetre calma, fer que s’agafi al nostre caiac, buidar el seu, fer que torni a pujar, posar el cubre i en marxa. No és difícil però hem d’aprendre a actuar amb calma però de manera decidida. Els guants que vaig pensar que em feien nosa, crec que instintivament no els volia mullar, és un exemple de calma mal portada.

Per altra part tot ha de ser ràpid perquè l’aigua en aquest temps és freda. De fet ahir és va donar una circumstància singular. Margalida, Eduard i jo varem tornar a Portlligat, on Margalida es va quedar per assecar-se i canviar la roba. Eduard i jo varem continuar l’excursió, trobant-nos amb els altres a la platja de Guillola. Ja tots junts, varem bordejar Guillola fins Junquet (on Eduard va llegir un text d’en Josep Pla), i ja tornant no varem tenir tantes dificultats com pensàvem, va ser fàcil, i és que tot i que el vent continuava aixecant polsim mar endins, nosaltres varem tornar a rodolso del penya-segats. Al arribar a Portlligat ens esperava Margalida, ja seca i en molt bona forma, i ens va dir que quan va bolcar no es va mullar el cap. Llavors jo vaig recordar la seqüència de la bolcada i, efectivament, vaig recordar que va bolcar de manera molt lenta i va quedar amb les cames a dins del caiac i el cap fora, i fins i tot jo li vaig preguntar si podia sortir, és a dir, si podia treure les cames, però en fer la pregunta ja les havia tret i estava al aigua, naturalment amb el cap fora i totalment sec. Misteris de la física però va ser així.

Per acabar voldria dir que va ser un plaer tornar a palejar amb en David, qui per treballar ara a Castelló no pot venir massa sovint amb nosaltres i se’l veia palejar amb ganes (el caiac crea mono), i amb en Santi, qui em va oferir fruits secs i va estar amable com sempre ha estat, i amb en Eduard, a qui en Miquel, per no ser-hi, no va poder preguntar quin temps feia per allà dalt. La Blanca ja és una caiaquista amb pràctica, la Roser i la Ester es van portar de meravella en un mar que no ajudava massa, i la Margalida va tenir una experiència nova i es va banyar un dia abans de fi d’any.

Tot siguin dies i que no ens en faltin. Meravella trobar-se amb un grup d’amics i sortir a navegar. Agraïm la seva presencia i benvinguts siguin sempre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada