dissabte, 2 de gener de 2010

ENCALLADORA, ROQUES I LLADRES

Avui ha acudit a palejar un equip nou, gent que feia temps que no venia, i pel contrari, no ha vingut qui normalment ve. Deu ser allò de les rotacions per evitar fatigues. Érem Anna Suarez, Mariona, Marta Duch (Marta de Llansà), Aitor, Xavier Cabré i jo. Hem sortit amb tramuntana que apuntava i que ha augmentat després sense ser massa forta, i amb més fred del esperat. Amb enfilat cap a Cap de Creus, i la Mariona es veia contenta, plena d’energia, i els altres anàvem distesos, i ben aviat hem arribat a la Coua del Infern, i hem entrat només a mitges perquè el mar de fons ho feia difícil. Després hem creuat Sa Claveguera, i al entrar pel pas estret entre roques que porta a la cala protegida de Encalladora, ha sigut difícil passar, més d’un ha passat sense saber gaire bé com. Mariona i Anna Suarez han preferit girar i entrar per mar obert. Els he anat a trobar i el mar allí estava més fàcil, però quan ja Mariona estava a rodolso, les ones empentaven Anna contra les roques, jo li he dit que s’apartés de les roques, ella ha contestat que no podia, jo he volgut dir-li que clavés el rem dreta per apartar-se però ja una ona l’ha pujat a les roques, sense bolcar, he cridat que remés però venia la segona María, que tampoc l’ha bolcat, i a la tercera l’Anna ha pres la millor decisió, s’ha tret el cubre i en menys d’un segon estava de peu a dalt de les roques, poques vegades s’ha vist tal velocitat. Ha sigut una tranquil·litat enorme veure-la de peu, en sec, perquè era una gran impotència no poder apropar-se per ajudar-la (de fet apropar-se podia ser pitjor perquè el mar podia fer del meu caiac un projectil contra ella), i encara que tot ha sigut ràpid (el que tarden tres ones, tres Maríes) segur que per tots, i en especial per Anna, s’ha fet llarg i ple d’angoixa. L’Anna ha recuperat el caiac que estava a les roques, Mariona i jo hem buscat el rem, i hem desembarcat, mentre els demés arribaven per terra. Ha sigut fàcil reembarcar en un lloc tranquil, i hem tornat amb vent que ens ajudava. Anna no tenia fred, de fet no s’havia mullat la part de cintura amunt, i només tenia alguns talls a la punta dels dits perquè els guants que portava eren punyetes, és a dir, no tapaven tot el dit. Una vegada més hem de aprendre de les dificultats: ha sigut un error meu, cal advertir des d’abans que ningú s’apropi a les roques, si jo l’hi hagués dit això, l’Anna hagués enfilat més oberta i no haguéssim patit l’ensurt. La qüestió és que l’Anna ha reaccionat amb calma i amb rapidesa, i tot ha quedat en això, un ensurt.

Però la cloenda de la jornada ha sigut més impactant i ens ha deixat empremta, i és que hem sigut lladres, molt lladres. M’explico: abans de sortir, la Marta de Llança ha deixat les claus del seu cotxe dins del maleter, i el cotxe, molt modern, ha decidit tancar-se per sí mateix, empassant-se les claus. La Marta havia vingut a palejar, i això és el que ha fet, i només quan hem tornat ha sabut que l’assegurança no cobria el cas de les claus, la policia de Cadaqués ha dit que podien obrir la porta forçant-la però la reparació seria cara, i veient que no es trobava solució, hem anat a casa a dinar, pensant fer més consultes i decidir. Finalment el consell ha sigut trencar el vidre d’una finestra, amb un martell.

Hem anat a Portlligat i havia molta gent, molta. Grapats de gent a la carretera, a la platja, entre les barques. I jo he agafat un martell molt gran i he pegat un cop al vidre, ha fet un gran soroll, tothom s’ha girat i el vidre no s’ha trencat, gens, ni mica. He seguit pegant cops i fracassant. Fins i tot se’ns ha acostat una parella de francesos, ja grans, i ell ens aconsellat de tirar-hi un roc contra la finestra, he pegat un o dos cops més, el francès ha insistit amb el roc, l’hem buscat, trobat, el francès l’ha agafat i el anava a tirar contra la finestra, però la seva dona l’hi ha dit que no, suposo que pensant que érem lladres i que utilitzàvem al seu marit per trencar la finestra, i doncs he agafat jo el roc, l’he tirat i res, la finestra era indestructible, o nosaltres érem els pitjors destructors coneguts. He pegat un parell de cops més amb el martell, i he dit a la Marta que si estiguéssim en un lloc sense gent ho faria de manera més violenta, la Marta m’ha dit que a ella la gent l’hi importava res, ha agafat el martell i amb un moviment enèrgic dels dos braços ha pegat un cop, només un, que ha trencat el vidre en mil trossos.

La conclusió és que jo com lladre de cotxes soc un desastre i que la Marta, quan cal, no se’n va per les rames. I també que hem trencat a cop de martells la placidesa d’un lloc estimat com Portlligat, i hem esmicolat la nostra reputació. Altre vegada, ja mai més res serà igual. Hem sigut lladres de cotxes a Portlligat; jo lladre maldestre, la Marta no.

2 comentaris:

  1. Sortida mogudeta!!
    El sábado confío en poder venir y espero que no tengamos tanta movida.
    Feliz Año a todos!
    José

    ResponElimina
  2. Així que no només m`he perdut sortides en caiac... quines aventures. Pero aviat podre incorporar-me de nou. Salutacions, Natalie

    ResponElimina