Llàstima que ahir no portàvem càmera (la Nathalie està a les muntanyes esquiant) i no podem reflectir quelcom difícil de fer-ho amb mots. Era un dia gris, de mar quiet que ens podia fer pensar que nosaltres també estàvem quiets sobre una extensió pedregosa, amb boires que amagaven l’horitzó i un silenci que feia que fins i tot el nostre soroll remant fos molest, nomes de vegades els ocells eren com notes en aquell silenci mineral, un dia de poesia i presencies, Ulisses ens va acompanyar, ell, mestre en ardits i mentires, qui mai va anar a Troia ni va pujar en naus de borda protectora, poruc i humà, encuriosit i bellugadís com un infant que sap que per molt que s’allunyi i busqui perdre’s mai deixarà de trobar el camí de tornada que el portarà allà on pertany i on l’esperen els seus, els pares, germans i germanes que el rebran com l’infant que torna a la càlida seguretat dels seus. Homer ens va acompanyar ahir, era ell qui pintava de gris el cel, el mar i la terra, i ens recordava que les boires amagaven una terra que no veiem però que era de cel i mar blau punyent, de sol, olivars, deus, deesses i herois. No importa la força de qualsevol desfeta, sempre tornem al lloc on viuen els nostres; mentre ens allunyem portem amb nosaltres el nen que varem ser, que encara som i que serem fins al final dels nostres dies, i aquest nen sempre ha de tornar on els seus l’esperen. No hi altra realitat que la platja on els feacis ens deixen dormint per a que al despertar retrobem als nostres. I ahir tot això ens estava dient el mar, que es savi i emmagatzema els pensaments i els sentiments de tots el que l’han solcat. Per això el silenci. El llenguatge del mar només es pot escoltar des del silenci. Ahir varem ser herois tranquils que transitaven un mar de pedra. Poc o molt importa qui va ser Homer perquè el que queden són les paraules que són sempre sobre el mar i que ens parlen d’amors, d’illes, de sentits, de coneixement i aventura, i d’un únic sentiment que és el que tenim per aquells que ens esperen, que són els nostres, els pares i germans que ens accepten tal com som, derrotats o triomfants, sempre seran ells al port de la nostra arribada. A nosaltres ahir, a Portlligat ens va rebre entre joncs John Lennon qui també entenia o intuïa que tot el que necessitem és amor, i això és el que anem fent mentre vivint, deixar vida allà on arribem, i un dia tornar al port on varem començar i després ja no puc saber, Homer a través de Circe deia que ens espera l’Hades, de moment tenim dies de pedra pels que ens movem sempre endavant però portant amb nosaltres tot el que hem vist, fet, sentit, conegut, en els nostres dies, que és molt o poc, segons qui som i segons cóm es miri, fins que un dia arribem a port i allí diguem hola, ja soc aquí, com esteu tots?, com us ha anat?, i reprenguem allò que varem deixar i reconeguem el soroll de la nostra casa.
Direu que tot això que estic dient són només paraules. Seria suficient, però no són només paraules. Ahir varem navegar un itinerari que deia, per a mi, el que he dit abans. I m’omple de joia saber que hi ha un lloc tan a prop on només sortir de port et trobes aedes, herois, illes, boires que amaguen monstres, possibilitats, misteris, presències, i sobretot el silenci que ens permet sentir les paraules que ens conten el que som. Res ens impedeix ser magnífics i contenir bruixes, illes, deus, companys, pors, alegries, o ser pobres i quedar-nos al port sense enfrontar cap horitzó ni contenir res que no sigui la nostra magra seguretat.
I mai oblidar que es pot mesurar l’Odissea a traves dels seus àpats. Cada cert numero de versos els herois seuen a taula i devoren uns quants bous regats amb vi. És a dir, agafen vitamines i energia per a poder seguir endavant, buscant ensurts, conquerint ciutats i coneixent dones amb qui encendre una passió i fer una estada. Tot mereix la pena si es pren amb alegria, i Ulisses era un mestre a l’hora d’utilitzar por i curiositat per a trobar tan el camí d’entrada al conflicte que l’alimenta com el de sortida cap a un nou conflicte. Borges tenia raó al preguntar-se què va fer Ulisses una vegada arribat a Itaca, quan ja el seu cap reposava en el si de Penélope, què se’n havia fet d’aquell que deia que el seu nom era ningú. De fet a l’Antiga Grecia i al llarg de la literatura, s'han escrit continuacions del seus viatges, fins i tot es diu que Homer tenia una continuació que no ens ha arribat. Costa pensar en l’heroi ja tranquil i sense enfrontar horitzons i aventures. És més fàcil imagina’l salpant de nou amb alegria, perquè encara que sigui ple de conflictes el seu periple batega amb sentiments i alegria.
Àpats, galetes Principe. I ahir el silenci gris on les paraules sobren perquè ja hi són en el llenguatge de la natura. A callar doncs i fins dissabte, quan si Poseidó ens ho permet hi tornarem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada