diumenge, 6 de febrer de 2011

UN RACÓ FORA DEL TEMPS

El temps és un reducte que ens supera, mai sabem estar en el moment que toca, sempre ens agafa descol·locats i amb el pas canviat. Sempre serà més endavant i mai podem reflexionar i dir és ara. I mentre no el trobem, el temps va fent la seva, inflexible i neutre, transformant-nos, fent-nos un altra que no reconeixem, i quan encara estem intentant trobar-lo i dir som nosaltres ara i aquest és el nostre ara, el temps se’ns acaba, o ell ens acaba a nosaltres, i llavors tot s’ha acabat, ja no som nosaltres ni tenim temps per preocupar-nos perquè no trobem l’ara, i el lloc, l’espai segueix sent sense nosaltres, també objectiu i neutre, com el temps. Temps, espai i nosaltres intentant situar-nos.

No és filosofia barata, o sí. Ahir el temps atmosfèric ens va donar una treva, ens va obsequiar amb un dia de paradís. I des de Portlligat, el grup format per Pilar, Anna Suárez, Nathalie i Camille Giordano, Xavier Masanés, Toni Sbert, Nardo, Javi i jo, va sortir cap el paradís. Varem creuar la badia de Portlligat i Ses Boquelles, varem passar per Punta S’Oliguera, S’Arenella, Es Cucurucuc, Cala Nans, Punta Prima, Punta de sa Figuera, i varem entrar a la badia de Jonculs que amb més d’un kilòmetre entre Figuera i es Punta de la Trona és la més ampla de la Costa Brava, i que té tres kilòmetres fins la platja, i varem seguir els seus penya-segats (acantilados per a la Nathalie) fins al racó de l’Espunya, on varem desembarcar.

Aquest racó és un lloc especial. Té un rec sempre amb aigua, estiu inclòs, que desemboca a les roques on acaba l’entrada per mar, i pujant les roques es troben unes basses plenes de joncs i canyers alts i formant una espessa massa vegetal que contrasta amb un entorn sec i àrid. Anna Suárez ens va aclarir que els joncs són autòctons i els canyers són “importats”. Espunya és un mot que fa referència a un terreny de pedra tosca, i sembla que allí es conreava blat. Tot en aquell racó té un toc de lloc forà de lloc, és a dir, personalment, sempre que hi he anat he tingut la sensació de sortir del temps, com si la vida seguis el seu curs fora d’aquell lloc, a partir del mar que el volta, però un curs diferent del que teníem qui estàvem en el racó.

Fa trenta anys hi anava amb el meus fills més grans, i els joncs de les basses eren més baixos, i l’aigua de les basses no sols es sentia com ahir sinó que al haver-hi menys joncs es veia, però la sensació de ser en un lloc apart era la mateixa, i de fet els meus fills al lloc l’hi deien el Paradís. Quelcom singular amb el temps té aquell lloc: els primers vestigis històrics trobats, és a dir, el testimoni més antic de assentament humà a Cadaqués (la riera de Cala Joncus marca la separació entre el terme municipal de Roses i Cadaqués) és un jaciment de l’època romana trobat al racó de l’Espunya. Aquell lloc és fora del pas d’embarcacions i esdeveniments, i té una vida pròpia que es manté aliena al que passa fora d’ell.

Ahir el varem visitar amb alegria, amb gana i amb una mica de pressa. Varem fer les fotos amb el retardateur, varem contar acudits, menjar galetes i una mica d’entrepà, i varem tornar. Camille, la filla de sis anys de Nathalie, es va portar de meravella, palejant, escalant i sense mai queixar-se, una autèntica excursionista. També ahir la meva filla petita, Lucía (acaba de complir vuit anys) tenia que venir amb nosaltres però a última hora va anar molt contenta a muntar un poni no sé on, i m’hagués agradat que hagués conegut el paradís dels seues germans. Serà un altra dia, i ahir Camille va ajudar a complir el requisit d’entrar al paradís sent nens, o al menys portant nens.

Allà queda el racó d’Espunya, que en trenta anys no ha canviat gens ni mica, mentre qui el visita canvia i sap que moltes coses han canviat. Però com sempre, agrair al temps, tant l'atmosfèric com l'altre, per haver-nos permès el dia d’ahir, i agrair també a tots els que varem ser en aquell racó de sol, bonança  i temps aturat i màgic.   





       

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada