Ahir va ser dia de musica i d’històries.
Al matí vam sortir uns vuitanta caiacs, els d’Umiiartoq érem uns vint (Ingrid, Mariela, Dani i Diego, Laia Eraso i un amic, Patri, Annika, Rostia i Patrik, Aleix, David i Sol, Susi, Eva, Gina, Jordi Rotllan, Nathalie i Camille, Miquel i jo, 21 o més, potser oblido algú), en un mar plàcid, que ens va veure arribar a Cala Bona, fer un bany, enfilar cap a Cadaqués, deixar els caiacs a la Plaja Gran, davant del Boia, entre queixes raonables dels banyistes per l’invasió, tornar a Portlligat, menjar en un xiringuito, i pensar que tancàvem el dia de caiac, però no, el dia va continuar.
I és que a la nit, a Portlligat, allà om tenim els caiacs, tocaven i cantaven en un concert, els Manel. I la nit ens va sorprendre desvelant alguns misteris.
Entre les a prop de dos mil persones que van assistir al concert hi havia molts d’Umiiartoq. Nathalie, Annika, Nuasícaa i jo estavem junts. Nathalie i Annika, el Sud fosc i el Nord clar d’Europa, lluïen la seva versió d’adolescent en un concert. De fet tothom la lluïa, sense vergonya ni límit d’edat: una senyora tot just davant nostre, només sortir a escena els musics, crec que abans de sonar la primera nota, ja va començar a ballar i remenar el cul, davant la mirada atònita del seu fill pre-adolescent. La resta d’Umiiartoqs sabíem que hi eren, però no on.
Els Manel van parlar molt de caiacs, de fet es quasi de l’únic de que van parlar. També de balenes. Van dir que un d’ells havia decidit fer caiac a Portlligat, i només sortir, ja abans de pujar al caiac, es va ferir la planta del peu, i en tornar a costa, va veure al xiringuito de la platja una cambrera tan bonica que va quedar obnubilat i l’hi va cantar Ceràmiques Guzmán. Van proposar-nos també deixar l’escenari i sortir amb els caiacs de la platja. I van aclarir de qui parlen quan l’hi duen a en Toni que la deixi.
Resulta que Toni és un personatge que ells van conèixer en una platja com la de Portlligat (tal qual ho van dir), i que sempre el veien caminant i mirant el mar, fins que un dia l’hi van preguntar què mirava, què buscava en el mar, i Toni va dir que buscava una balena. I així va passar el temps, amb Toni sempre a la platja mirant el mar buscant una balena, i ells preocupats veient-lo mirar el mar, fins que un dia tres gran vaixells de pescadors de balenes es van apropar a costa, i des de els vaixells tots els pecadors l’hi van cantar junts allò de “deixa-la, Toni, deixa-la”. I ahir nit els Manel ens ho van fer cantar a tots, moltes vegades, l’estribillo, potser deu minuts, fins que ens van cansar i ja no vam demanar més cançons, aquesta va ser l’ultima.
I el que no saben els Manel, és que en Toni aquest hivern per fi va veure tres balenes, tot sortint de Portlligat, la platja on ahir ells cantaven.
Van explicar també de on havia sortit la cançó del soldadet, i ens van fer saltar i ballar i passar-ho bé.
Dir que Mariona, entranyable amiga i caiaquista, ja començat el concert, es va col·locar just davant meu, nosaltres érem a segona fila, i ens vam poder saludar i abraçar, era nit de musica i d’històries.
Va estar molt bé, els Manel no ens van decebre, eren gent molt normal que sobre un escenari cantava i ens contava històries també molt normals que feien que la vida ens semblés millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada