Recuperant l'indret

A les darreries d'un estiu que es resisteix a marxar, vàrem sortir d'un Port Lligat cada cop més proper, més calm, més transitable, sense saber que tornaríem a l'hora foscant ("horabaixando", com diuen a l'illa) i sense saber tampoc que en arribar a Culip ja no hi trobaríem el refugi de la Pilar i, per extensió, el refugi de l'escola d'en mar. De vegades ens pensem que ho controlem tot i creiem que res no pot passar a Cap de Creus sense que em tinguem constància: i ja ho vegeu, cap dels que hi érem n'era coneixedor. Durant aquests mesos han estat esbucant l'últim reducte de l'antic club mediterranée que restava dempeus.

Ahir férem la darrera sortida de dimecres en horari estiuenc. Érem un grupet maco de gent amb ganes de mar i de fresqueta; hi havia en Mútur que no volia xerrar i no va parar de fer-ho durant dues o tres hores, l'Eduard Marqués i el núvol de mosquits que sempre l'envolten (no sé si ho heu notat, però només ens piquen els mosquits quan hi és ell), una amiga seva vinguda des d'Hosca i que volia conèixer les sensacions de la navegació en caiac de mar pel Cap de Creus, en Javi nostre, en Javi Muguruza, visitant setembrí de les aigües de Cadaqués (segons ell, des de fa uns 30 anys) i en Ramon, gran i pacient observador de la nostra anarquia.

Fou una sortida tranquil·la, amb una mar massa respectuosa i sense que cap bestiola fes acte de presència (ni balenes, ni tortugues, ni peixos lluna, ni bonítols, ni meduses... res de res). La mateixa mar de sempre, ara més calma que mai, amb alguns amics passant per la nostra vora i saludant (pescadors, el patró de la Gala, la Gemma vigilant de Cap de Creus, l'Anna Giró vestida de bussejadora), gent que forma part i s'integra en aquest paisatge sempre canviant i enlluernador que tenim la sort de gaudir assíduament.

Ahir no vaig tenir temps de dinar i la gana em feia veure paisatges transformats, però també era conscient que alhora recuperava un bocinet de món que alimenta dia rere dia el meu esperit. Ahir tenia fam, però res no m'impedia assaborir aquells moments, mentre bogava o mentre ens immergíem en les aigües cada cop més cristal·lines, extraordinàriament netes, de Cap de Creus.

Fa poc vaig tornar de l'illa i em vaig trobar una setantena de caiacs a la sorra de la platja, milers de visitants repartits per Port Lligat, centenars de nedadors a dins la mar gran i un barbaritat de barques solcant les aigües d'una Cadaqués trastocada i estranya.

Des de llavors, no ha plogut, però hi ha hagut més sortides, noves sorpreses i, de mica en mica, aquesta lenta, imparable i indefugible transformació de l'espai, com si d'una muda es tractés.

Ja fa un temps que vaig incorporar-me a aquest grupet tan difícil de definir i des d'aleshores he après que fer caiac també és traginar llambordes, baixar mines, arrossegar troncs, rescatar barques varades, perseguir balenes, plataformes de ciment i banderoles, o remar mar endins sense saber perquè. He après que bogar també és escoltar històries i vivències, i aprendre amb senzillesa les lliçons de la vida, mentre avancem mar endins carregant energia, sense saber com.

Sóc un animal d'estiu, però aviat arribarà la tardor carregada de cels i de colors indescriptibles que no em vull perdre. També arribarà un viatge a l'illa del vent que sempre m'enpenediré d'haver-me perdut. I potser, si els deus ho volen, tornaran les tramuntanades, les ones i els jocs de mar que tan ens agraden...

Vos ho perdreu, vosaltres?