dissabte, 8 d’octubre de 2011

MAGNÍFIC!!!


Un plaer, tot un plaer salvatge, atàvic, vivificant. Feia temps que demanàvem un dia com el d’avui. I l’hem tingut. Els deus, o nosaltres mateixos movent l’engranatge petit dels nostres petits dies, hem permès que a la bocana de Portlligat s’obrís avui un espai mític on hi cabien ones, companys, vents, esforços, envestides, fracassos, llum, ajuda, aprenentatge, itinerari, punts on arribar, i tot sense cap ni peus, perquè sí, com en veritat s’escriuen els grans viatges, anar on sigui, tant se val, recorrent per recórrer, i després tornar.

Ha sigut un temps curt, a les dotze ja érem chops i extenuats al local recuperat, però en aquest poc temps hi ha cabut tot i més.

Tot va començar ahir, divendres, amb una tramuntana que feia por, que deixava blanca d’escuma la badia de Cadaqués. Ha continuat avui, quan amb tramuntana fluixa ens hem trobat a Portlligat. Érem María Giró, Eduard Marqués i el seu amic Albert, de Selva de Mar, Josep Flor, Miquel i jo. Santiago, sent principiant, ha preferit no sortir. Mentre ens canviàvem la tramuntana ha pujat d’intensitat, però sense arribar a la força d’ahir. Tot i així era potser força 5 o 6.

Hem girat la bocana sense problemes, però la tramuntana pujava i les dificultats també. Albert no està massa habituat a palejar amb tramuntana, i mentre jo em mantenia al seu costat, he vist que a Maria la força del vent li girava la proa. He palejat fins ella, s’ha recuperat i hem avançat sense problema fins als penya-segats de S’Alqueria, on ens esperaven Josep i Miquel, qui no se’n havien adonat de les dificultats dels altres. Des de allí hem vist que Eduard arribava, i que Albert estava molt lluny i amb dificultats perquè el vent l’hi girava la proa i l’empenya lluny de costa.

Miquel i Josep s’han ofert a anar a ajuda’l (a mi em feia mal la lesió del costat, una lesió que s’haurà de curar quan pugui, perquè fer repòs és difícil), però quan han arribat fins ell, Albert ha decidit girar i tornar a Portlligat. Eduard ha anat amb ell. La tramuntana havia ja pujat molt d’intensitat, s’aixecava ja el polsim que indica perill. I des de la punta de Guillola María ha pensat que era millor tornar, jo he fet cas del mal i, amb l’excusa de no deixar-la tornar sola, també he decidit tornar, i Miquel i Josep, han decidit tornar amb nosaltres i continuar tots dins de Portlligat.

Però hi havia un problema. L’últim que m’ha dit Eduard quan enfilava cap a Portlligat ha sigut que amb l’Albert practicarien a Boquelles. No he dit res, però després he pensat que Boquelles és un embut on el vent bufa quasi més que fora la bocana.

Efectivament, quan hem entrat com bòlids a Portlligat, amb tramuntana potser força 8, hem trobat Eduard que ens deia que Albert era a la platja de l’illa de Portlligat, que deixava el caiac i tornava a peu. Però nosaltres hem organitzat un equip de rescat i tots ens hem apropat a l’illa. Maria ha preferit quedar varada uns metres abans de la platja perquè el vent aixecava polsim i la tornada seria difícil.

A l’illa Josep i Miquel han lligat el caiac de l’Albert, amb l’Albert a dins, jo m’he col·locat al seu costat, i tots quatre hem enfrontat un vent enfurismat. Eduard ha tornat per on era María.

I aquí cal treure raonaments que ens podran ajudar mentre podem palejar. Feia mitja hora, Albert, fora la bocana, s’havia vist desbordat per un vent que l’hi girava la proa. Ara, amb un vent més fort, lligat a dos caiacs, avançava, amb dificultat, però avançava. Direu que era per l’ajuda dels caiacs. Doncs no. Jo veia les dues cordes, i no tibaven, fins i tot Eduard ha atrapat el caiac de Josep. Perquè? Primer perquè ell ha sigut conscient de que la seva palada havia de ser més profunda i continuada, i després, i sobretot, perquè anava arropat, es sentia ajudat i més segur, i podia avançar amb la seva força. Enfrontar la tramuntana no és qüestió només de força, sinó també mental i tècnica. Trobar-se sol en mig del mar, si a més no es domina la tècnica, porta a ser fàcil presa de la força del vent. Crec que al principi, si jo no hagués tingut que anar a ajudar a María, deixant sol a Albert, aquest, sentint-se acompanyat i mínimament aconsellat tècnicament, hagués continuat fins a S’Alqueria.

Una vegada acompanyat l'Albert fins la platja de Portlligat, hem decidit anar a Calders per tornar contra tramuntana. Veient la força del vent, ja desbocat, Maria, intel·ligentment, ha girat cua, mentre Eduard, Miquel, Josep i jo, arribàvem a Calders, la platja del dofins, davant de la platja de Portlligat, i des de allí hem tornat sense massa dificultat i gaudint, sobretot gaudint, enfrontant un vent noble que dona força i vivifica. I qui no ho cregui, que vingui un dia i ho experimentarà. I sense sensació de perill, perquè l’única sensació que tens amb tramuntana és que si ella pot més, et farà enrere, però sense la violència d’un vent de mar que aixeca ones i et llança contra la costa, en lloc de portar-te fins ella, com fa la tramuntana.


Dir que Miquel encara ha fet un altra tornada a Calders, no pas jo, per sort, perquè ara que estic escrivint el costat s’ha despertat, em fa mal i em recorda que en calent, saltant contra ones i vent, no sents mal ni cansament. És després, a casa, quan arriben els dos, el mal i el cansament. Però ho tenen malament. Per res em perdria un dia com el d’avui.


Felicitar a Albert, i recordar-li que tot és qüestió de temps i de pràctica en aquest temps, i que mentre sigui el nostre temps serà sempre benvingut. Felicitar a María, qui en cap moment s’ha deixat guanyar per la tramuntana. Felicitar a Miquel, qui quan se n’ha adonat que hauria hagut de quedar-se per ajudar ha demanat disculpes, i ha dit que no tornarà a passar. I no felicitar a Eduard per haver portat a un suposat amic, l’Albert, a patir, ser colpejat pel vent, abandonat en una illa, rescatat, quasi empès mar endins, i acabar estovat i remullat, no sabem si encara és el seu amic. 
  
El dimecres, és clar, si el temps ho permet, hi tornarem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada