diumenge, 24 de juny de 2012

ADÉU, ADÉU

    











Fa uns anys, un migdia de setembre, jo estava al passeig de Gracia de Barcelona, a la cantonada amb el carrer Aragó, a punt d’agafar el tren per tornar a Cadaqués, on sent dimecres, a les 15h teníem sortida en caiac, quan va sonar el mòbil. Era Xavier Masanés i em deia que vindria amb un amic. Vaig dir que cap problema, benvingut l’amic, i als pocs minuts vaig agafar el tren, el cotxe a Figueres, i un parell d’hores després era a Portlligat.

Aquell dia érem bastants palistes, el container (aquell que encara ens coneix, i que sigui ara on sigui, encara porta olor de mar i rastres de sal, un container singular i diferent per sempre més) encara l’utilitzàvem per guardar el material i per canviar-nos, i en un moment en que jo era a la porta del container, va arribar Xavier Masanés i darrera d’ell el seu amic, qui em va donar la mà baixant el cap en una reverencia antiga. Així vaig conèixer jo Toni Sbert.

Des de llavors he creuat amb ell el mar en totes les direccions possibles, he acumulat hores parlant amb ell, allà on en teoria no es pot parlar, encara que és on més i millor es parla, entre ones, gavines i vent, sobretot entre vent, i he conegut una presència, la seva, que ara trobarem a faltar.

Perquè Toni Sbert, l’home dels silencis i de les paraules pausades i amb accent mallorquí, l’home de valor contradictori, agosarat contra les ones, desitjos com un nen d’aventures, llançat, potent i fort, i també tradicional, lent i mandrós en les decisions, un viatger, se’n va, torna a la seva illa, adéu, adéu, ja només el veurem quan vingui de visita.

Jo des d’aquí, on encara és, l’hi desitjo que mai deixi passar els vaixells que porten lluny, que recordi la sensació de sal en les venes, que s’entretingui en un verset, allargant-lo, i que ningú vegi que riu per sota el nas, que mai oblidi el cavall nou i blau que s’emporta a la seva illa, que el faci cavalcà en les ones, i que des de ell ens recordi, que torni un dia per empaitar balenes, que només passen per aquí i pel nostre grup, que recordi que la millor riquesa és un nou dia, viure’l, i que transmeti aquesta alegria a qui ve darrere de ell, que serà una planta amb rels antigues i noms també antics, mai perduts, que ella florirà per tants dies passats quan ell era nen amb els seus, que recordi les ones que el reclamen, i el lloc d’ocellaires grillats on de nit en cercle un moment ens va recordar que quan passa una plataforma mai cal dir no, que sempre cal empaitar el que surt del guió, i que no hem de quedar a casa asseguts al sofà, no, que encara som i que cal beure fins l’ultima gota de temps, sense baixar mai el cap perquè som part d’un llinatge que ve de lluny i que sap gaudir sense prepotència ni falsa riquesa, que les llanxes passen ràpid i arriben ràpid a port, sense haver vist res, i desapareixen, i quedem nosaltres, quiets en el mar d’hivern, que serem mentre ell, i altres com ell, siguin i ens recordin i ens donin el seu alè, que encara que a vegades ens empaita el cansament, podem dir als anys que poden venir, que els esperem amb la nostra força que és la d’un petit racó a Portlligat on aflueix gent que el recorda, el té amb ell i sap que tornarà. Deixem l’ empremta que mereixem, i per ella se’ns oblida de seguida, o se’ns recorda i recordarà sempre.

Ara que Toni torna a la seva illa, cal que no oblidi aquells que en els seus viatges ha trobat, perquè el lloc on va ser nen serà sempre, però ha de servir per retrobar forces i tornar a viatjar, mai deixar els camins, ni les albades que li mostrin un horitzó on arribar, encara que sigui arribar per a res, les balenes hi seran encara que no les trobem, ens hauran fet sortir a buscar-les, i amb això haurem tingut prou. O no. Res és sinó ens ha fet viure.

Quan ahir em vaig acomiadar de Toni, jo era sota un arbre, assegut en una cadira, a poc metres del mar, i ja de peu ens vam abraçar, i una vegada ell se’n havia anat portant el caiac sobre el cotxe, jo vaig seure a la cadira, i vaig sentir arribar una pena real, i la pena era real perquè s’havien acabat els matins i les tardes de converses tranquil·les, enriquidores, pacifiques, que m’ajudaven a continuar palejant al mar vital, i que no tenen preu, i que em fa molta pena perdre, una pena real.

Però tot seguirà, i seguirem sent feliços, mai ens trobaran entristits, no, no tenim perquè, potser ens trobaran amb pena, però mai tristos, no sabem com es fa això de ser tristos, el mar continuarà allí, i la nostra baixada de caiacs, i l’horitzó, i fins i tot les balenes.

Ahir van ser dofins, vistos per Diego i Sergi, i nosaltres vam ser molts, molts, altra vegada no sé quants, vam sortir amb molts caps de remolc, perquè hi havia qui palejava per primer cop, i bufava tramuntana, no massa forta, per suficient per un principiant, però tot va anar bé, va ser un dia magnífic, vam trobar Eduard i Manel enfilats en una roca, vestits amb neoprè, empunyant un trident i buscant què menjar, havien dormit en una coua, eren prehistòrics, i després hem seguit fins Encalladora, i alguns fins Sa Rata, i tot era magnífic, i al arribar a Cala Bona, on Eduard i Manel tenien molta vianda, ho he vist tot des de mar, quan jo arribava, és a dir, he vist a tots els companys xerrant, nedant, menjant sota un sol de llum, i m’he sentit molt orgullós de ser qui som, però al poc de ser allí m’ha entrat ja, sense jo saber-ho, la pena, i he dit me’n vaig, i tots m’han mirat amb cara de què diu, però me n’he anat, i al sortir de Calabona he trucat a Nathalie, que era al passeig, sota l’arbre, venent els troncs que recuperem al mar, i els altres m’han atrapat, i jo ja no hi era molt en aquell dia tan magnífic.

Érem Imma Parada (qui ha palejat per primer cop i ho ha fet amb la serenor i la fluïdesa d’un expert, i que volem que torni perquè té mirada dolça i és amable), Mariela (qui ha enfrontat i superat la tramuntana a la bocana de Portlligat, i qui volem que vingui sempre, o el més sovint possible, perquè és tranquil·la i transmet tranquil·litat i benestar, i això s’agraeix molt), Ingrid, Cristina Massanés, Tere, Dani, Jordi Puig, Sergi, Rostia, Diego, Miquel, Toni Sbert i jo, en un primer grup, i Josep Parada i altres en un segon grup.



I el dimecres hi tornem, però a les 16.30, perquè ja és estiu, i fem horari d’estiu, per poder veure la llum des capvespre i poder evitar el més possible les llanxes que van i venent de presa. Si tot va bé, ens trobem.

4 comentaris:

  1. Sempre he pensat que hi ha diferents tipus de pena.

    Que hi ha la pena buida, com la que deixen les pèrdues o els abandonaments no volguts.

    Però també, que hi ha la pena plena, que és la que jo m'emporto enganxada a la pell i amb la vostra presència gravada. La meva pena és una pena plena d'il·lusió, de moments vitals i d'agraïments que no es poden escriure, que només es poden dir amb els ulls.

    Gràcies Mútur, m'has tornat arribar a la fibra, al moll de l'òs, a l'essència.

    Tanmateix, no us desfareu de mi amb tanta facilitat.

    Fins prest.

    ResponElimina
  2. Ei! Toni,
    Ara entenc la mirada que tenies al darrer moment..., la veritat és que ara me'n adono de que la teva marxa es definitiva. Quina llàstima! han quedat moltes coses per explicar i compartir. T'hauràs d'obrir un blog per poder compartir part de la teva vida a casa teu. Una abraçada cruixidora.
    Eduard

    ResponElimina
  3. Gràcies Eduard!!

    Et seguiré d'aprop, ni que sigui pel blog... perquè algú t'ha de vigilar!

    Us desitjo el millor dels estius alternatius.

    Dues abraçades amb saladina i sifonòfors!!

    ResponElimina
  4. Toni, no saps quin greu em sap no haver fet la cervesa que aquest dissabte vam deixat per un altre dia. Pensava que la teva partida a Mallorca era l'habitual de cada estiu I al setembre ens retrobariem. Ha estat un plaer palejar al teu costat, compartir opinions, converses, coses en comu (com haver nascut el mateix any) i el mar i el vent com tan be ho explica el nostre amic Mutur.

    Espero que ens visitis tan sovint com puguis, i sempre ens queda el Facebook. Fins la propera.

    Jordi

    ResponElimina