dijous, 21 de juny de 2012

Mestres de l'escola es llencen a palejar

Ahir dimecres vaig arribar tard a palejar. Últimament, em passa sovint. Deu ser que a Cadaqués el ritme del temps és un altre i mai no aconsegueixo fer-me'l meu.

Mar, Fàtima, Anna, Xavier, Joana, Alejandra, Anna.
Un cop arribat, descobria aquests noms nous entre el tràfic habitual de rems, caiacs, taps, "cubres" i altres artefactes, sempre difícils de comptar.

Noms nous i cares noves. Un grup predominantment femení. Acabant d'ajustar els "topes" de sempre, vaig saber que venien de l'escola de Cadaqués.

Sí, un grup de mestres de l'escola es llançava ahir al mar a palejar. Per una vegada, deixaven pissarres i llapis i prenien els rems, amagaven les bates i es posaven els "cubres". Benvinguts!

Acompanyàvem els mestres de l'escola un petit grup dels palejadors atramuntanats de sempre: Pilar, Mútur, Mauricio, Toni Sbert, Diego, Jordi i jo mateix.

El mar es posava al servei dels nouvinguts: era un mar tranquil, calmós i silenciós. La tarda prometia calor forta: semblava posar-se d'acord amb les homes del temps que anunciaven l'arribada astronòmica immediata del senyor Estiu.

Malgrat tanta calma i tanta calor, la sortida va ser força distreta. Vam arribar a Cala Bona i el col.lectiu de mestres es va comportar com el que és: uns autèntics fondistes de l'aprenentatge. Van palejar per primera vegada i ho van fer amb constància, amb fermesa, amb entusiasme. Com ha de ser tot aprenentatge.

Arribats a Cala Bona, vam gaudir d'un bany llarg, pausat, enraonat. Era tant el moviment dins l'aigua que Cala Bona mudava les seves aigües transparents per aigües un xic més tèrboles. Pujats de nou als caiacs, un grup tornava a Portlligat mentre la resta enfilàvem cap a Messina.

Messina. Ens agrada apropar-nos-hi, contemplar-la, rodejar-la, passar pel mig. Illa petita que mai ens decep. I ahir ens va rebre literalment ocupada per un exèrcit de tropes blanques i negres. Eren gavians i corbs marins que ocupaven totes les roques. N'eren els amos absoluts. Vam travessar l'estret de l'illa sota la seva majestuosa presència. Fins i tot una cria de gavià (o potser de corb marí) va sortir del seu refugi per saludar-nos.

Silenciosament, vam deixar aquesta petita terra d'ocells per tornar a la terra dels homes, a Portlligat.

Va ser una palejada tranquil.la, va ser una bona tarda de juny. I, una vegada més, vaig pensar que les tardes dels dimecres són, sens dubte, les MEVES tardes.



1 comentari:

  1. Una entrada amb estil nou, refrescant, que s'agraeix, i que a més descriu molt bé la tarda d'ahir. Gràcies, Xavier

    ResponElimina