dimecres, 6 de juny de 2012

NIT EN UN CERCLE SALVATGE


Per respecte a qui no va poder venir a la sortida de lluna plena de dilluns a la nit, hem de dir que ens ho vam passar malament, que no va valer la pena, quin malbaratament de temps, més valia haver-se quedat a casa amb la tele. Doncs ja està dit.

Ara direm que érem sis, Pilar, Josep Parada, Mauricio, Xavier Masanés, Toni Sbert i jo, que a les set plovia, que a les vuit hi havia núvols, que a les nou menys quart vam sortir encara amb núvols, que arribant a Jugadora vam veure la lluna sortir vermella, que vam deixar els caiacs ja de nit a la punta de Cap de Creus i vam pujar com vam poder fins al ben final, o principi, dels Pirineus, allí on acaba el GR i on s’ajunten els que adoren als ocells, una plataforma alta i amplia, que vam seure allí fent cercle i vam veure un paisatge inoblidable, que la lluna ja sortida i sense núvols il·luminava el mar, es veia la costa de França i la del Estartit, que Encalladora, Massa d’Or i Messina eren muntanyes sobresortint en un mar blanc pel reflexa de la lluna, que vam menjar i beure (Mauricio, de la comissió lúdica, va portar varies ampolles de bon vi, i també pernil i formatge), que vam tenir converses que només es poden tenir en aquestes circumstàncies, que després del bon vi, ens vam adonar que a la costa de França es veia fins a Marsella (o això va dir, molt convençuda, la Pilar), i al Sud es veia fins a Valencia, i després de molta estona parlant fent cercle, com primigenis a Cap de Creus, feliços i contents, vam baixar el penya-segat, sense caure, vam arribar als caiacs, i vam tornar palejant, amb tramuntaneta, en una nit magnífica, amb petits núvols que a estones tapaven la lluna, però no la seva llum, i Mauricio deia que tenia la sensació de palejar molt ràpid, potser era la tramuntana, potser la sensació que dona el vi, però vam arribar passada la una, contents i sabent que les coses s’han de fer, que no valen excuses per no sortir, i que ja sempre serem en cercle , menjant, bevent i parlant, a la punta de Cap de Creus, i que allò que per respecte pels qui no van venir hem dit, doncs és només això, un respecte, i el que es diu per respecte, moltes vegades no és veritat.

Ahir i avui Nathalie i jo érem a Barcelona, i quan jo en un bar demanava un cafè, i veia a la gent asseguda en taules, pensava en aquells asseguts en roques punxegudes a Cap de Creus, de nit, amb lluna i vent, amb menjar, beure, paraules i alegria, i em semblaven salvatges, o els del bar em semblaven mustis. I quan avui hem tornat a Cadaqués, he parlat amb Toni Sbert, i m’ha dit que aquesta tarda han sortit Pilar, Cesc, Mauricio, Xavier Masanés i Toni Sbert, que han anat fins a Sa Sebolla, que era un dia tranquil, tant que Toni quasi s’adorm a sobre el caiac, potser era son endarrerida de dilluns.

Recordar que en principi dissabte no hi ha sortida (si al final sortim ho direm al blog), perquè Diumenge, si tot va bé, anem a Colliure. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada