dissabte, 27 d’octubre de 2012

VOLANT PER SOBRE LA BARRERA D’ONES


La previsió anunciava tramuntana que aniria pujant al llarg del matí, fins a arribar a força 10/11 un vendaval, i la previsió era que poca gent amb seny vindria avui a palejar. Érem 10. El seny escasseja. He preferit tenir seny amb Santiago, i ell com sempre, intel·ligentment i educada, ho ha acceptat. Hem sortit, doncs, 9, Pilar, Josep Parada, Josep Flor, Rostia, Xavier Masanés, Eduard, Mauricio, Miquel i jo, amb tramuntana encara fluixa, i que a mesura que pujàvem, augmentava, fins que al arribar a Cap Creus, potser era força 7/8, però crec que era Mestral, i per tant el Mar d’Avall estava protegit. Quan hem sortit no sabíem, no podíem saber, que avui es complirien un dels meus malsons.

Pilar ha quedat a Cala Bona, meditant, i la resta, al treure el nas a la punta de Cap de Creus, hem vist que el mestral bufava fort al Mar d’Amunt, i que la barrera d’ones era imponent. Normalment ens apropem a la barrera, però avui, amb la previsió de pujar el vent fins ratxes de força 11, jo no volia que ens agafés encara lluny, i avui només he tret el nas, i encara que em temptava aquell riu, Sa Freu, que no és perillós, he preferit recular i anar a buscar a Pilar, per tornar a Portlligat abans que la força del vent ens ho fes massa dur, no agrada patir.

I aquí ha començat el malson, la imatge que sempre he tingut i he temut. De fet, ja imaginava que al dir de tornar, Miquel i Josep Parada dirien que s’aproparien a la barrera d’ones per veure si podien girar Encalladora. Normalment jo soc el primer en gaudir la barrera d’ones, i si decideixo no girar Encalladora però hi ha qui la gira, els acompanyo fins la barrera i després els espero al final de Encalladora, amb qui tampoc ha fet la volta, per tal de poder ajudar si ha problemes. He arribat a pujar una vegada al cim de l’illa perquè els caiacs trigaven i des d’allí es distingeix tot l’entorn. Però avui he pensat que era més vulnerable Pilar, i tots nosaltres, amb tramuntana força 10 que Miquel i Josep Parada arribant a la barrera d’ones.

El grup, doncs ha torant cap a Cala Bona, i amb Pilar ja inclosa, ha arribat a Portlligat sense problemes. Hem entrat una mica en les cales per evitar el vent de costat, però el vent bufava més fort mar endins. Una vegada a Portlligat ens hem començat a preocupar, Josep i Miquel no tornaven.

Portaven mòbil, però no trucaven, i hem pensat que segurament estaven a punt d’arribar. He pensat apropar-me amb moto a S’Alqueria, des d’on es veu el mar fins a Cap de Creus, però llavors hem vist els dos caiacs que entraven a Portligat. Portaven amb ells un ensurt, el meu malson, i també una gran diversió per a ells.

Han arribat als armaris xops, tremolant de fred, i amb ganes d’explicar. I ara jo ho explico. Han arribat a la barrera d’ones, avui molt altes, i aviat han vist que no podien girar Encalladora. Miquel diu que estava pensant això, que avui no podien girar Encalladora, i llavors ha vist una ona molt gran que venia i després no ha vist res més, era sota l’aigua i no podia sortir, no sabia on era dalt i on avall, fins que un cop del caiac al seu cap l’hi ha fet pensar que el lloc d’on venia el cop, el caiac, era dalt, i ha pogut sortir.

Havia passat que l’ona havia fet volar Miquel per un costat, el caiac per l’altre. Per sort Miquel portava armilla. El caiac se l’ha emportat el vent, Josep l’ha recuperat, i s’ha apropat a Miquel. Han recorregut tot Sa Freu, una bona estona, amb Miquel al aigua, agafta al caiac de Josep, fins tornar a girar el Cap Creus i, a prop la Coua de l’Infern, s’han apropat a costa, i Miquel ha tornat a pujar al seu caiac. Desconec perquè no han intentat la maniobra de rescat, pujant al caiac al aigua amb l’ajut de Josep. No ho he preguntat aquest matí.

Insisteixen en que s’ho han passat molt bé, i els crec, se’ls veia exultants, com qui ve després d’haver passat una aventura. I avui hi ha pocs llocs on passar aventures sense que aquestes estiguin programades i protegides.

Mentre estic escrivint això, la tramuntana, més enllà de la finestra, està desbocada, la força 10/11 està aquí. I ara os diré el meu malson. Sempre he pensat que quan enfrontem tramuntana força 9, no tot és qüestió de força o no força, que si pots avances, i si no pots, el vent et fa enrere. No. Perquè tmbé he pensat que potser un dia una ratxa forta de vent et pot aixecar i fer volar, amb caiac inclòs. I llavors no és qüestió de força. El vent fa que no toquis aigua, llavors, voles enrere i caus. I sort tens si caus altra vegada sobre l’aigua i no sobre les roques. Avui Miquel ha dit que literalment ha vist com sortia volant i queia. Un malson fet realitat.

Algunes reflexions, una evident, però no sempre aplicada: cal portar armilla, en especial en dies difícils; cal també anar en grup, per tal d’ajudar; i cal aprendre i practicar les maniobres de rescat i d’aprendre a pujar sol al caiac una vegada bolcats.

Però ha sigut un dia bonic, variat, i ells s’ho han passat bé, no els hi ha passat res, què més es pot demanar, segur que segueixen exultants.

Dimecres anem a Cabo de Gata. Som 19, i anem en dos furgonetes, recollint gent per mitja Catalunya. Nathalie i jo haurem sortit abans, el dilluns, avió fins a Granada, una meravella, cotxe llogat per conèixer la província, i arribar a Cabo Gata també el dimecres, on retrobarem, i tornarem a ser, els de Menorca, amb Tere i Josep Flor, de moment, afegits. Seran només cinc dies, però agraeixo ja que siguin.

En principi, i si no es diu el contrari, dimecres i dissabte no hi haurà sortida a Portlligat.

Si tot va bé, la propera entrada del blog serà des de Cabo Gata.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada