El proper dimecres es compleixen 28 anys des de l’intent de Cop de Estat de Tejero. Ahir varem navegar palejant les costes de Tossa. Què té que veure una cosa amb l’altra. Molt i poc, tot i res, qüestió de percepció, d’assimilació, de record i futur, de present com amalgama de tot.
Varem confluir a la platja de Canyelles provinents de diferents llocs de la geografia, els que érem a Cadaqués (Nathalie, Pilar, Anja, Nardo i jo) ens havíem trobat a les 7.30, tots preocupats d’arribar puntuals per tal d’evitar la mirada d’incomprensió d’Anjia, una persona que darrera el seu posat seriós amaga una nena que s’ho passa molt bé. A Figueres varem recollir a Xavier Masanés i Josep Sbert, que estaven amagats en un dels cotxes, potser en un intent d’evitar la llarga palejada, i a partir de Figueres varem començar una cursa boixa, en dos cotxes, creuant la província de Girona, xerrant, fent derrapar la camioneta conduïda per Pilar, trobant i perdent Toni Albert que conduia la seva camioneta amb els caiacs, deixant darrera un Lloret de Mar que és un poble immens, impersonal i trist i que fa molts anys havia estat meravella, i arribant per fi, amb ganes i alegria, a cala Canyelles, on esperaven Laia Eraso, Jordi Rotllan, Carles Batlle, Toni Albert i Beatriz.
Érem doncs catorze, i varem sortir des de la platja amb certes dificultats perquè hi havia mar de fons, i de seguida varem aconseguir bolcar, en Carles dos vegades, en Josep una, tot en cinc minuts. Varen ser rescatats sense problema, i varem continuar gaudint d’una costa diferent, amb penya-segats de terra i no de roca com a Cadaqués, amb pins que s’abocaven a l’aigua, amb rompents que era un plaer travessar amb el mar de fons, i amb coves a les que no varem poder accedir per culpa d’aquest mar de fons. Només varem entrar en una cova amb doble entrada, i va valer la pena.
Aviat varem arribar a Tossa, que ens va rebre amb la sorpresa d’un castell aparegut al voltar un cap, varem parar, esmorcar allà on s’esmorca a Tossa, i després varem caminar una mica pel poble antic, varem veure el poble nou a la badia amb la riera, un poble extens i de edificis alts i lletjos, i varem comprendre l’afortunats que som a Cadaqués amb la construcció i amb la preservació. Sabem que a Cadaqués es seguirà construint, i que Caials, per exemple, acabarà ple de cases, però esperem que mai sigui amb edificis com els que varem veure a Tossa.
Varem seguir palejant des de Tossa, entrant en cales i creuant esculls, fins que quan ja portàvem quatre hores i mitja asseguts en el caiac (sense contar el temps d’esmorcar a Tossa) els que anaven davant varen decidir parar, fent quelcom proper a un amotinament, en una platja que per sort va coincidir amb la que estava previst parar. Allí varem dinar escoltant naufragis de fa deu anys a Menorca, i ens varem disposar a fer el camí de tornada, un hora cinquanta cinc minuts palejant a bon ritme.
Varem arribar a Canyelles a les sis de la tarda; havíem estat vuit hores d’excursió, de les que sis hores i mitja havíem estat palejant. Si a les deu la sortida havia estat eufòrica i plena d’alegria, la tornada va ser una mica justa de forces. Per un altra vegada cal considerar qui som dens del grup i potser fer només anada i, com hem fet les més de les vegades, tornar a buscar el remolc. O, com algú va proposar, donar la clau del cotxe del remolc a Josep Flor i que torni palejant al seu ritme i ens vingui a buscar. Ell eliminaria tensions acumulades i nosaltres esperaríem descansant i fent un cafè. Bromes (o no bromes) apart, es podrien fer dos grups, un que tornés i un altre amb els que preferissin esperar. Qüestió de parlar-ho.
I el 23 F? On està la connexió? Doncs que ahir varem ser una república navegant amb bon rotllo, sense normes ni histèries, sense banderes ni pàtries, perquè allò més semblant a una patria que varem tenir ahir és el mar, i el mar, cas que ho sigui, és una pàtria que canvia cada dia i per la que no cal lluitar ni esbatussar, tothom i pot caber i tothom i es benvingut. La millor prevenció contra ximpleries és l’acció quotidiana: molts dies com els de ahir i no entres en el Congres cridant “todos al suelo”. Capbussar-se en un caiac bolcat bateja amb una energia que et neteja irrealitats ampul•loses i tronades.
Tornant a ahir, l’excursió va ser en una costa diferent i molt bonica, amb molt bon rotllo entre tots (només una vegada la Nathalie em va dir que només dic tonteries), amb una forta sensació de cansament per l’intensitat (segur que tots hem dormit molt i bé) i amb l’agraïment d’haver-ho pogut fer.
Per aquells que no varen poder venir, dir que hi hauran més excursions, i pels que no varen voler venir per por a la distancia i al cansament, dir que es varen equivocar, sempre és més fàcil quedar-se que venir, però ells no tenen ara els records que nosaltres tenim, molts i molt intensos, i el cansament és suportable (hi havia entre nosaltres qui portava mesos sense palejar) i fàcilment eliminable dormint.
Agrair a Toni Albert la seva dedicació, amabilitat i professionalitat. És una sort i un plaer poder disposar de la seva ajuda. I agrair també a Josep Flor l’organització de la sortida i la paciència davant l’anarquia del grup. Prometem que la propera sortida recordarem inscriure’ns amb temps, crec, o si més no ho intentarem.
Tenim ja tot construït i enllestit a Portlligat, aquesta setmana farem el trasllat de material i de caiacs, i el dimecres dia 2 podrem fer l’inauguració utilitzant-ho, i el dissabte dia 5 ho celebrarem.
Varem confluir a la platja de Canyelles provinents de diferents llocs de la geografia, els que érem a Cadaqués (Nathalie, Pilar, Anja, Nardo i jo) ens havíem trobat a les 7.30, tots preocupats d’arribar puntuals per tal d’evitar la mirada d’incomprensió d’Anjia, una persona que darrera el seu posat seriós amaga una nena que s’ho passa molt bé. A Figueres varem recollir a Xavier Masanés i Josep Sbert, que estaven amagats en un dels cotxes, potser en un intent d’evitar la llarga palejada, i a partir de Figueres varem començar una cursa boixa, en dos cotxes, creuant la província de Girona, xerrant, fent derrapar la camioneta conduïda per Pilar, trobant i perdent Toni Albert que conduia la seva camioneta amb els caiacs, deixant darrera un Lloret de Mar que és un poble immens, impersonal i trist i que fa molts anys havia estat meravella, i arribant per fi, amb ganes i alegria, a cala Canyelles, on esperaven Laia Eraso, Jordi Rotllan, Carles Batlle, Toni Albert i Beatriz.
Érem doncs catorze, i varem sortir des de la platja amb certes dificultats perquè hi havia mar de fons, i de seguida varem aconseguir bolcar, en Carles dos vegades, en Josep una, tot en cinc minuts. Varen ser rescatats sense problema, i varem continuar gaudint d’una costa diferent, amb penya-segats de terra i no de roca com a Cadaqués, amb pins que s’abocaven a l’aigua, amb rompents que era un plaer travessar amb el mar de fons, i amb coves a les que no varem poder accedir per culpa d’aquest mar de fons. Només varem entrar en una cova amb doble entrada, i va valer la pena.
Aviat varem arribar a Tossa, que ens va rebre amb la sorpresa d’un castell aparegut al voltar un cap, varem parar, esmorcar allà on s’esmorca a Tossa, i després varem caminar una mica pel poble antic, varem veure el poble nou a la badia amb la riera, un poble extens i de edificis alts i lletjos, i varem comprendre l’afortunats que som a Cadaqués amb la construcció i amb la preservació. Sabem que a Cadaqués es seguirà construint, i que Caials, per exemple, acabarà ple de cases, però esperem que mai sigui amb edificis com els que varem veure a Tossa.
Varem seguir palejant des de Tossa, entrant en cales i creuant esculls, fins que quan ja portàvem quatre hores i mitja asseguts en el caiac (sense contar el temps d’esmorcar a Tossa) els que anaven davant varen decidir parar, fent quelcom proper a un amotinament, en una platja que per sort va coincidir amb la que estava previst parar. Allí varem dinar escoltant naufragis de fa deu anys a Menorca, i ens varem disposar a fer el camí de tornada, un hora cinquanta cinc minuts palejant a bon ritme.
Varem arribar a Canyelles a les sis de la tarda; havíem estat vuit hores d’excursió, de les que sis hores i mitja havíem estat palejant. Si a les deu la sortida havia estat eufòrica i plena d’alegria, la tornada va ser una mica justa de forces. Per un altra vegada cal considerar qui som dens del grup i potser fer només anada i, com hem fet les més de les vegades, tornar a buscar el remolc. O, com algú va proposar, donar la clau del cotxe del remolc a Josep Flor i que torni palejant al seu ritme i ens vingui a buscar. Ell eliminaria tensions acumulades i nosaltres esperaríem descansant i fent un cafè. Bromes (o no bromes) apart, es podrien fer dos grups, un que tornés i un altre amb els que preferissin esperar. Qüestió de parlar-ho.
I el 23 F? On està la connexió? Doncs que ahir varem ser una república navegant amb bon rotllo, sense normes ni histèries, sense banderes ni pàtries, perquè allò més semblant a una patria que varem tenir ahir és el mar, i el mar, cas que ho sigui, és una pàtria que canvia cada dia i per la que no cal lluitar ni esbatussar, tothom i pot caber i tothom i es benvingut. La millor prevenció contra ximpleries és l’acció quotidiana: molts dies com els de ahir i no entres en el Congres cridant “todos al suelo”. Capbussar-se en un caiac bolcat bateja amb una energia que et neteja irrealitats ampul•loses i tronades.
Tornant a ahir, l’excursió va ser en una costa diferent i molt bonica, amb molt bon rotllo entre tots (només una vegada la Nathalie em va dir que només dic tonteries), amb una forta sensació de cansament per l’intensitat (segur que tots hem dormit molt i bé) i amb l’agraïment d’haver-ho pogut fer.
Per aquells que no varen poder venir, dir que hi hauran més excursions, i pels que no varen voler venir per por a la distancia i al cansament, dir que es varen equivocar, sempre és més fàcil quedar-se que venir, però ells no tenen ara els records que nosaltres tenim, molts i molt intensos, i el cansament és suportable (hi havia entre nosaltres qui portava mesos sense palejar) i fàcilment eliminable dormint.
Agrair a Toni Albert la seva dedicació, amabilitat i professionalitat. És una sort i un plaer poder disposar de la seva ajuda. I agrair també a Josep Flor l’organització de la sortida i la paciència davant l’anarquia del grup. Prometem que la propera sortida recordarem inscriure’ns amb temps, crec, o si més no ho intentarem.
Tenim ja tot construït i enllestit a Portlligat, aquesta setmana farem el trasllat de material i de caiacs, i el dimecres dia 2 podrem fer l’inauguració utilitzant-ho, i el dissabte dia 5 ho celebrarem.
aiiiix enveja és poc!!!
ResponEliminaa la propera no fallaré!
petons
Va ser una sortida llarga, però agraida. Les coves i cales com Cala LLevadó, son llocs molt bonics i interesants, fins i tot per els que estem acostumats al Cap de Creus. Vaig intentar seguir a Josep Flor a la tornada, i fins i tot va haver moments que m'hi acostava. Però la realitat va posar a cada u al seu lloc, i quan ja portava casi una hora palejant, vaig adoptar un ritme mès humà, i el Josep es va anar allunyant...
ResponEliminaJo vaig dormir la mar de bé. Ho necesitava.