diumenge, 6 de març de 2011

CONTENIDORS AMB ANIMA, I MANCA DE TEMPS

Poques o moltes paraules.  Accions i sensacions. Veig la badia plena de sol i recordo la dona ja molt gran que a “Under Milk Wood” de Dylan Thomas cada mati obria el seu finestró i cridava “Praise the Lord for this beautious morning!” (“Beneit sigui el Senyor per aquest meravellós matí!”). Beneits som per poder gaudir d’aquest i de tants matins.

Ahir varem sortir d’un Portlligat diferent, sense el contradictori contenidor nostre, lleig i pràctic, ja no el veurem més, adéu, adéu, però veiem un Portlligat que sense ell és més bonic i que nosaltres, netejant-lo i ordenant-lo encara el farem més bonic. Em pregunto si el contenidor, allà on ara sigui, fent altres feines i ple d’altres elements, mantindrà encara quelcom del que nosaltres l'hi varem deixar, una mica de sal, de desordre, de vida. Tenen sentiments els contenidors? Perquè no? El nostre segur que ja en té una mica, no podia ser insensible a les nostres arribades. Ahir, en aquest nou Portlligat, érem deu, Nathalie, Laia Eraso, Pilar, Xavier Masanés, Javi, Cesc, Josep Parada, Manel i Eduard (companys de la Mar d’Amunt) i jo.

Varem sortir pel passatge Malrasa, entre Sa Farnera i l’illa de Portlligat, on amb el mar de fons varem ballar una mica, varem anar fins Mesina, on varem gaudir de les ones, i on es va produir un fet que narraré amb cura. Quan el grup ja enfilava cap a Jonculs, Josep era encara a Messina enfrontant ones, i en una de les dos roques perilloses del Passatge de sa Illa, va  bolcar. Nosaltres estàvem lluny i ens va costar veure’l, varen ser Manel i Xavier qui el varen veure a més de cent metres. Varem girar cap a ell, i tot i que hi ha qui diu que la Pilar va dir de deixar-lo, que ja s’ho faria ell sol i que es feia tard, jo vull creure que no ho vaig sentir. El fet es que varem arribar i en un moment Josep va ser altre cop sobre el caiac. En una de les fotos es veu la Pilar dient-li quelcom que no te perquè ser “ximple” ni cap retret. En Josep es va recuperar ràpid i sense passar fred, tot i anar en màniga curta. El mon de les parelles és un misteri i tots varem continuar palejant com si no hagués passat res. I de fet no va passar res.

Varem continuar fins Illa de Mallorca, la varem girar tota, pensant en Toni Sbert que era a Illa de Mallorca, la gran, i varem girar també la Punta de Sa Figuera i desembarcar a la platja de Sa Figuera, protegida i tranquil·la, on varem menjar els preceptius entrepans i galetes, i varem tornar perquè es feia tard.

Ens falta temps. Qui trobi el formulari per demanar burocràtica i oficialment a qui correspongui i on correspongui, un molt llarg carregament de temps, i ja posats, l’immortalitat, que se’n recordi de nosaltres, que ens ho faci saber, firmarem amb molt gust i seguirem gaudint d’aquests beautious mornings, d’aquests companys i de tanta bellesa i alegria. Tindrem moltes galetes Principe i podrem dir ximple a qui ens vingui en gana, sense problema.  

Recordeu que el proper dissabte a les 18.30, al local de sa Riera, farem la festa amb menjar i beure, a la que tots esteu convidats.  


El dimecres sortirem disfressats de pirates o de buscadors de balenes. O no sortirem i quedarem a terra disfressats de terrestres. Recordeu que ja s’apropa el temps de les balenes. Aquest any seran nostres, no pot ser d’altra manera. Elles s’apropen sabent també que ens trobaran.









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada