PARAULES I/O SILENCI

Aquest cap de setmana ens hem mantingut a terra. El dissabte va ser per la forta llevantada, i el diumenge pel nostre poc ànim per a sortir. Així doncs, aquest cap de setmana hem navegat per terra, on també hi ha ones, turbulències, vents, bonances, epifanies i tragèdies. I a terra hem pensat que de vegades les paraules porten al silenci, i que el silenci té més significat que les paraules.

Sent coherent amb el que acabo de dir, ara hauria de acabar no sols aquesta entrada sinó la meva aportació al blog i entrar en el silenci. Però ni sé ni vull ser coherent i prefereixo reflexionar sobre el que he dit, i trobar una sortida que permeti combinar silenci i paraules.

Tot fet provoca una reflexió. El fet natural, és a dir, de la Natura, també. Aquesta reflexió s’estructura en paraules, encara que en un principi només siguin paraules pensades. Si volem i podem comunicar la nostra reflexió, ho podem fer amb paraules parlades o escrites, i si hi ha qui les escolti o les llegeixi doncs es produirà la comunicació, però no necessariament la comprensió de les paraules tal com inicialment les varem reflexionar.

Una vegada la nostre reflexió inicial és exterior, la persona que la escolti o la llegeixi l’interpretarà segons els seu bagatge cultural, vital, i circumstancial, i traurà una reflexió que coincidirà o no amb la nostra reflexió inicial. Així, des de la nostra subjectivitat es donarà una bona o mala interpretació objectiva.

Per això és important intentar alimentar-nos cultural i vitalment, i també és important ser capaços de controlar les nostres circumstancies, de manera que madurem intel·lectual i emocionalment, i siguem forts per poder comprendre sense pors ni inseguretats que ens portin a violència per incomprensió.

Tota possessió, ja sigui d’una terra, d’una bandera o d’una idea, és un perill perquè porta a enfrontament amb qui no posseeix aquesta terra, aquesta bandera, aquesta idea. Em penedeixo de no haver comprat una samarreta que duia les paraules “Ni deu, ni pàtria, ni Barça” perquè concreta molt bé un pensament de llibertat i de tolerància. 

Potser per això em trobo tan bé en el mar, que no té límits i que és quasi silenci. I quan veient-lo i navegant-lo amb el grup de persones que som Umiiartoq, m’envaeix una epifania i amb paraules escrites trenco el silenci, les meves paraules, una vegada lliures, poden ser interpretades segons siguin la força i la circumstancia, i per tant la tolerància de qui les escolta o llegeix. També aquestes paraules que avui estic escrivint. 

El mar no es deixa posseir i per això es tan atractiu i desprèn tanta llibertat. I per això tota paraula provocada per la navegació pel mar  no sol tendir a possessió ni limitació, sinó que és el simple resultat d'una epifania que trenca el silenci. Tot i que, com deia al principi, tota paraula trobarà una interpretació objectiva que serà subjectiva per part de qui la rebi.

Tot porta al silenci, però aquesta reflexió d’avui està feta per poder seguir parlant i escrivint. Perquè encara que de moment tot em porta al silenci, el mar m’alimentarà, el temps em restablirà, i la meva ximpleria, per sort, o no, quan em trobi davant d’un dia d’aventura i de companys en el mar, em farà tornar a parlar, trencant el silenci. La música és combinació de notes i silenci. Així és en tots els mars, i també en el mar que solquem els d’Umiiartoq. Parlar és desemparar-se i entrar en risc. El silenci, quan es té quelcom que dir, és quedar-se emparat a la platja, sense navegar.

I el dimecres seguirem navegant. Tristos o entusiasmats, de moment encara tenim ànim per seguir navegant.