dimecres, 16 de març de 2011

“Sí... potser... i tanmateix.”

Avui, a Portlligat, en un dia que no sabíem si seria l'adéu a l'hivern o la benvinguda de la primavera, s'hi han trobat la fam i les ganes de menjar.

Sota un cel encapotat, amb pluja, amb la humitat de tants dies mullant el moll dels ossos, envoltats per totes bandes de rierols l'existència dels quals ni recordàvem i amb les onades trencant a l'illa de Portlligat, les ganes de mar acumulades durant un mes han topat amb una platja cada vegada més canviant. Res no convidava a sortir, a no ser l'atracció fatal per la mar gaudida des d'un caiac.

En arribar, hi he trobat la figura difuminada d'en Mútur observant meditatiu l'horitzó (o era l'horitzó que meditava mirant el Mútur?). Encara pertorbat per les notícies que arribaven des de la ràdio d'un món que sembla haver enfollit definitivament, m'ha costat reconèixer-lo. Cada cop sembla estar més integrat en el paisatge, tant que si no t'hi fixes prou no el veus. Sembla ser que només els més experts el podem arribar a localitzar.

He de reconèixer que anava una mica desorientat, com aperduat, insegur en no trobar el nostre “container” rovellat i el mateix desordre de sempre repartit sobre la platja. Molt amablement, el Mútur m'ha agafat de la maneta i m'ha portat a recórrer els nostre nou paisatge; Déu ni do, quina categoria! Quin luco!, com diem a l'illa. Amb paciència m'ha mostrat els impressionants armaris i el seu ordre incontestable, les tresques cap als vestuaris (sí, vestuaris!) i el nou indret per on des d'ara i en un futur sortirem i entrarem a la mar gran... Per part meva, tot són lloances.

La mar, que avui anava remoguda, ens ha rebut solemne. A la platja mateix, a poca fondària, s'hi detectaven moviments sospitosos, probablement dels llobarros de l'Eduard Marqués, que aprofiten la terbolesa de l'aigua per menjar i engreixar-se d'incògnit. Hem enfilat ràpidament la ruta marítima que porta directe a Cap de Creus i la conversa no ens ha deixat veure que la mar estava una mica enrabiada fins que no érem ben enmig. No hi havia ones, sinó masses d'aigua que pujaven i baixaven (?), a ull de Mútur, entre un i tres metres. Hem arribat a la “frontera” que normalment hi ha entre Encalladora i Sa Rata i que avui no hagués existit sinó fos perquè la mar hi ha dibuixat una línia blanca amb bromera que la delimitava perfectament, talment es fa als camps de futbol amb les línies del terreny de joc. Hem tret el nas, hem cercat rastres inexistents i hem girat cua.

De tornada, mentre avançàvem i repassava mentalment la meva lliçó toponímica d'avui (cinc punts importants a recordar; S'Alqueria, Guillola, Punta de Cudera, Cala Bona i Ses Ielles, Cala Jugadora i Cala Fredosa), lluitant contra la finitud de la meva ment limitada i efímera, un silenci bonhomiós ens ha envaït. Era un silenci que alimentava i que m'ha permès mirar amb dignitat cap a l'horitzó, mentre pensava en els desastres atòmics; en la serenor de tot un poble, el japonès, tan sencer en moments tan brutals; en els ideals i els que els lluiten; en dictadors que esclafen impunes als altres perquè no són com ells; en si és bo amagar el cap i deixar que tot passi...

Hem entrat a Portlligat alhora que els pescadors i hem lloat els colors de la terra molla en un indret tan sec com Cap de Creus.

De tornada a Espolla, una pregunta m'inquietava; si ara numerem els caiacs, i si en Mútur porta el caiac amb el nombre 2, qui porta el caiac amb el número 1?

Realment, avui començàvem a acomiadar l'hivern.

Dissabte, li tancarem la porta.

I el cel serà clar i net.

1 comentari: