dilluns, 15 d’octubre del 2012

SOM UN GRUP D'HOMÍNIDS




































ANADA CADAQUÉS – PORT DE LA SELVA EN CAIAC
TORNADA PORT DE LA SELVA – CADAQUÉS CAMINANT

Quan ahir arribava amb dificultat a la platja de Port de la Selva, enfrontant un vent de sud bastant fort que ens empenya mar endins, pensava que, una vegada a la platja, havia de contar a quatre-cents abans de dir una paraula. Tot són paraules i els silencis entre paraules.

Quan més tard, arribats per terra a la platja de Taballera, alguns ens banyàvem, mentre la resta del grup descansava assegut a les pedres de la vora, vaig pensar que aquell lloc vuit i nítid era un lloc primigeni on uns homínids, nosaltres, descansaven abans de reprendre el camí per la natura.

Quan també escampats per terra, vam arribat per diferents llocs i amb diferents temps als armaris de Portlligat, i ja tots van partir per anar als seus menesters seriosos, i es va trencar el grup i la seva activitat, potser menys seriosa però segur que més adequada a la nostra condició humana (d’homínids), i jo vaig tancar l’últim armari, quedant sol, vaig agrair, amb el pensament i no pas amb la paraula, a tot el grup per haver sigut, cadascú amb la seva idiosincràsia i les seves peculiaritats, i per haver permès un dia tan variat, ric, i esgotador amb una fatiga natural, d’homínid.   

Ara no sé on són qui ahir eren amb mi, segurament portant a terme les dites activitats serioses, tal com atendre clients en un banc, o alumnes en una escola, o altres funcions que desconec, però puc dir, crec que sense equivocar-me, que ahir, entre mar, ones, vent, arbres, camins i cansament, la nostra activitat va ser més propera a la nostra naturalesa d’homínids, tot era més natural, i segurament més agradable.

Tinc molt clar que la nostra riquesa és el que som, no el que tenim, i avui som més rics perquè ahir vam viure un dia rodó, tan en l’itinerari d’anada i tornada, un cercle que incloïa tota la natura de mar i terra, com amb la satisfacció de viure un dia de sensacions intenses amb gent que temporalment formava un grup que es desplaçava junt.

I potser escrivint avui sembla que ahir tot va anar bé, va ser fàcil i tranquil. Doncs no, ni molt menys. Vam patir ensurts. Quan jo arribava a la platja de Port de la Selva pensant en contar a quatre-cents abans de parlar, era perquè venia de viure un curt però intens infern.

Vam sortir de Portlligat un grup de no sé quants amb no sé quants caiacs. Érem més o menys vint. Vam sortir tranquils i contents amb un mar que era un llac i un cel sense la pluja amb la que molts malastrucs professionals ens havien amenaçat. Vam esmorcar a Portaló, amb placidesa i rient amb els acudits de Lluís Torrent.  Vam recórrer el Golfet en un mar encara tranquil, però (i aquí hem d’aprendre la lliçó), passat Cap Gros, arribant a Port de la Selva, es va aixecar el  vent de sud que estava anunciat, força 5, i va costar arribar a la platja de Port.

Va costar arribar fins i tot als més forts, i en un moment determinat, abans d’arribar a Tamariua, em vaig trobar sol amb Tere, Cristina Massanés i Natalie Corcoll, potser les tres amb més dificultats per enfrontar una ventada forta, i el caiac doble de Lluís i el seu fill, un doble sempre és una dificultat. Vam patir molt. Per sort Natalie Corcoll i Cristina, qui tenia l’ajuda del seu germà Xavier, eren una mica arrecerats, és a dir a prop dels penya-segats, però Tere i el doble eren lluny de costa, i el vent els girava la proa i els empenya més lluny. Lluís va aconseguir endreçar el caiac i es van poder apropar a costa. Jo vaig arribar fins on era Tere, i només amb l’ajut moral, és dir, amb ànims i alguna correcció en la palada, va aconseguir arribar, ella sola, a prop de costa.

Però llavors vaig veure que hi havia més caiacs amb dificultats. Era un grup de gent de Vic, vuit caiacs que venien també de Cadaqués, tots amb problemes per enfrontar el vent, però un d’ells, vençut ja, anava mar endins, horitzontal al vent, es tornava un punt groc que es perdia. Els seus companys no el veien. Vaig deixar Tere esperant a rodolso, i vaig enfilar cap el grup. Enmig de la ventada vaig preguntar si aquell que es perdia era el seu company, van dir que sí, vaig dir anem a per ell, crec que un em va seguir, no pas els altres, i mentre anàvem vam veure una llanxa que desviava el seu itinerari i l’anava a buscar.

Vaig tornar amb Tere, la vaig remolcar fins la platja de El Pas, on ja havien arribat Lluís, el seu fill, Natalie Corcoll i Cristina, però mentre remolcava a Tere, encara amb dificultat perquè el vent continuava fort, vaig veure una imatge que en aquell moment em va donar ànim: Josep Parada, que ja havia arribat a Port de la Selva, tornava per ajudar.

Cal aprendre que som un grup, i que quan un dels forts del grup arriba amb dificultats, per sentit comú vol dir que els més febles estan patint per arribar, i fins i tot potser no arriben. No vull donar cap lliçó de moral. De fet vaig contar fins quatre-cents per no donar-la ja a la platja, i no la donaré ara. Sé que ahir va ser una lliçó de caiac que aprendrem, quan anem en grup no som individus, i encara que sigui sense cap de remolc, cal tornar per ajudar.

Vam dinar al passeig, una mica atrotinats, jo al menys, i vam sortir per caminar de tornada. No em vaig acomiadar de qui es quedava a Port de la Selva i no tornava a peu, ho faig ara, adeu, adeu, Cristina, Mariela i Diego. Disculpeu que no em acomiadés ahir.

Vam tornar per Sant Baldiri i Taballera, tres hores i mitja de itinerari magnífic, i com ja he dit, vam arribar per tots els llocs possibles, alguns van travessar pel menjador de cases particulars, i una vegada arribats tots, quasi a les set de la tarda ens vam escampar, i ara ja no som homínids, va ser un plaer ser-ho ahir.

Crec que la vida és un silenci trencat per paraules i per gestualitats. Avui estic cansat, físicament, i no demano cap mon millor, amb el que tenim n’hi ha prou. I potser en aquest mon hi ha violència, crits, cops, enfrontament, però també hi ha tendresa, fortalesa i ajuda. On jo sigui no vull violència, ni crits, ni cops, ni enfrontament, sinó tendresa, fortalesa i ajuda. I qui vingui d’un mon de crits i de cops, de violència, que no es preocupi, amb nosaltres no coneixerà violència i aprendrà a donar i a ajudar.

Direu que no he contat ni fins a deu, i que estic donant llisons de moral. No. No parlo d’ahir ajudant en caiac. Parlo del grup d’homínids a Taballera, descansant i banyant-se, i dic que si la nostra riquesa és el que som, i no el que tenim, llavors el nostre esser són les nostres accions, podent doncs ser crits i cops, és a dir, violència i debilitat, o podent ser tendresa, fortalesa i ajuda. Dic només que les  accions fan el nostre ser, i nosaltres som lliures per fer una o altra acció.  

I ara, per primer cop, faré un esforç per saber qui érem ahir. Érem Anja, Cristina Masanés, Tere, Natalie Corcoll, Nathalie Giordano, Pilar, Josep Parada, Jordi Ferrer, Lluís Torrent i el seu fill Arnau, Cesc i la seva companya Montse, Nardo, Mauricio, Diego, Jordi Rotllán, Xavier Masanés, Miquel i jo, i tornant a peu es van afegir Susi i Rosa, les companyes de Jordi Rotllán i Miquel.

1 comentari:

  1. No cal comptar fins a quatre-cents, per veure que la teva preocupació envers el grup, envers cadascun dels companys i companyes, es admirable, i com tu dius, a mar has de mirar per tu, i pel company, felicitats per la triatló, travessa en caiac d'anada i senderisme de tornada, que en sou de valents aquests homínids !

    ResponElimina