dissabte, 23 de febrer de 2013

DOS DIES


Dimecres va ser una sortida atípica, irregular, variada i com sempre enriquidora. Érem Cristina Masanés, Pilar, Nathalie, Albert i jo. Nathalie i jo havíem sortit abans, a les 12, per dinar a les roques, feia sol, el dia acompanyava.

El grup de cinc vam sortir per Sa Farnera, on una ona ja em va mullar fins la gorra, vam palejar fins a Messina, i després ens vam apropar a la pedrera de Cala Torta, on vam agafar quatre llambordes, i mentre Pilar i Nathalie tornaven a Portlligat, Cristina, Albert i jo enfilàvem cap a Cap de Creus. Hi havia mar de fons, i vam buscar la línia entre Encalladora i Massa d’Or, on dos anys abans Albert havia quedat atrapat per ones gegants, en el espai de pocs metres on s’aixequen aquestes ones, mentre Nathalie, Toni Sbert i jo llavors l’esperàvem en un mar quasi quiet, sense comprendre que feia Albert, parat i mirant a França. Vaig apropar-me i vaig comprendre què feia: resistir les ones gegants que només són allí, en aquella línia mítica i màgica. Dimecres es veien ones trencant, però potser no vam trobar el punt exacte on són les ones gegants, o no el vam voler trobar, i vam girar cap a Portlligat. Vam arribar quan es feia fosc.

Avui, dissabte, estava anunciada neu i tramuntana. La neu no ha arribat, encara que la temperatura era de 1 grau, i la tramuntana ha arribat molt forta, més del previst (força 9/10), la badia a les 8 era blanca de polsim. He cregut que Miquel no era a Cadaqués, i he enviat sms a qui pensava que podia venir, dient que no sortíem. Quasi tots han contestat, Miquel inclòs, i ara tinc sentiment contradictori. Veig la badia blanca i penso que hem fet bé, però imagino el moment de trobar-nos als armaris, i penso que hem fet malament. Segurament no haguéssim sortit de la badia, perquè el mar era també mogut, però... La propera vegada, abans de enviar el sms, comprovaré si Miquel és a Cadaqués. Sé que amb ell sortim. I és que d’allò que sempre em penedeixo és de no haver fet... i no vull que el seny sigui massa seny, perquè sense un punt de botxeria no faríem res.

Mai és tard per aprendre, i a l’Escola d’en Mar, els d’Umiartoq aprenem. Hem d’aprendre perquè és el nostre temps i no el podem desaprofitar.
  
He parat d’escriure i m’he apropat a Portlligat per veure el mar. Estàvem a dos graus i la tramuntana entrava amb força a la badia, encara que allí podíem palejar. He trucat a Miquel, però no ha contestat, segurament està tornant a Barcelona.

He anat a Portlligat perquè parlar de fer serveix de res si no es fa, i he pensat que encara érem a temps de sortir. Serà un altra dia. Serà.

Les fotos de Nathalie són de la pedrera de Cala Torta.

Dijous, si tot va bé, sortirem.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada