diumenge, 17 de febrer de 2013

LA VIDA VISTA AMB O SENSE ORUJO


Ahir dissabte, dia d’anticicló amb fred i núvols, a Llafranc va confluir  un grup potent, carregat d’energia, fresc i alegre, heterogeni i amable, hi ha dies en el que tot surt bé, fins i tot allò que surt malament.  Toni Albert esperava amb els seus caiacs i els dos nostres blaus, Josep Flor era amb ell, Pilar, Nathalie, Josep Parada, Xavier Masanés, Diego, Santiago i jo arribàvem en una furgoneta, Jordi Rotllán i Miquel arribaven des de Barcelona. Onze en total, vam sortir del port de Llafranc, palejar al llarg d’una costa diferent, tres van bolcar, el mar era tranquil però a vegades passem per llocs quasi impossibles, vam entrar sense problemes a totes les coves, vam trobar a Tamariu a Dani i un seu company, seran benvinguts si un dia volen venir a Portlligat, i vam arribar a Aiguablava, on vam trobar el fred més inesperat i punyent, tots estàvem molls i menjàvem fent saltirones i corregudes, ningú estava quiet, però quan tot semblava perdut, Diego va entrar en acció, l’acció definitiva: va treure cafè calent i, sobretot, va treure Orujo. Jo no bec alcohol (puc ocasionalment beure vi i cervesa) i mai havia provat l’orujo, però ahir va haver un abans i un després del orujo, primer amb el cafè, després sol. Es va passar el fred, i jo personalment vaig pujar al caiac i no vaig parar fins la bocana de Llafranc, i crec que portava velocitat olímpica, l’orujo és un bon dopatge, i de fet vam suar i el fred era un record improbable. Em queda un dubte: la petaca que portava Diego era petita, i entre tots vam poder repartir molt poc orujo, només un dit, quasi res, i el dubte és què hagués passat si haguéssim pogut prendre un got d’orujo sencer, un dels que serveixen en els bars, haguéssim potser batut records de velocitat, ens haguéssim passat la bocana de Llafranc, i si haguéssim enfilat nord haguéssim arribat a Portlligat?  Un dia ho provarem, quan faci fred, quan les dificultats ens entumeixin cos i cervell, prendrem un got del rom que ens van deixar els danesos, la vida no és repetició sinó ocasions singulars i úniques.   

El fet és que ahir ens ho vam passar molt bé, com feia temps, vam riure molt, vam veure una costa bonica, vam experimentar transits al·lucinògens, vam ser un grup de gent que confluïa d’arreu i s’ho passava bé, què més podem demanar. Tornant en la furgoneta de la Pilar vam comentar que potser el millor d’aquest grup és que no existeix, és a dir, que no hi ha pressió per venir, ve qui vol i quan vol, tolerància total, i que quan venim deixem la individualitat i sabem actuar en grup. Un grup lliure que es forma quan vol i que una vegada format sap oblidar la individualitat i moure’s en grup.

A la platja d’Aiguablava hi havia un tronc bastant pesat, la Pilar el volia, encara no havíem pres l’orujo i no ens veiem en cor de arrossega’l per mar, i quan havíem pres l’orujo no el vam veure, la qüestió és que vam decidir torna’l a buscar després amb la furgoneta. Al vídeo es veu com el carreguem fins la furgoneta, jo d’un costat, Josep Parada i Xavier Masanés de l’altre, Nathalie filma i riu, Pilar també riu i Santiago observa. És una feina de grup, feta com vam poder, i sobretot rient molt. L’humor, com la tendresa, és vital per assolir qualsevol tipus de felicitat. I nosaltres, altra cosa potser no, però riure ens en fem un fart. Que continuïi.
























Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada