FRED I TRAMUNTANA

Shiraz és una ciutat de Persia, l’actual Iran, famosa per les seves roses i perquè tota bona historia per a ser-ho ha de haver sigut explicada alguna vegada en una de les seves places o socs. Les roses es cultiven en terrenys que volten la ciutat i els seus jardiners moren amb les roses però reneixen quan aquestes tornen a néixer. Al Nord de la ciutat hi ha un congost que es diu “Deu sigui lloat” perquè els viatgers que el creuen, tot sortint del congost i veient la ciutat i els seus camps de rosals, no poden deixar d’exclamar “Deu sigui lloat”, donant així nom al congost. Qui arribi a Shiraz trobarà doncs roses de qualitat i bellesa magnífica, i sentirà històries que l’enriquiran i el sorprendran. Zahir era un nen nascut en un petit poble proper a Tabriz, al nord-oest de Persia, i des de petit va voler veure les roses de Shiraz i convertir-se en un dels seus jardiners. Després de llargues i enrevessades aventures, va aconseguir arribar a Shiraz i ser un dels seus jardiners, i ara una varietat de roses de Shiraz porta el seu nom i als socs s’explica l’historia de Zahir. Jo he escoltat a contadors d’històries en els socs de Shiraz i sense comprendre ni un mot m’han meravellat i m'han mantingut atent. Potser alguna d’elles era la de Zahir, el foraster que volia ser jardiner a Shiraz.    

Avui a les nou del matí he rebut una trucada d’en Toni Sbert preguntant si sortíem. He dubtat. Jo era a Portlligat per veure com estava el mar, i el termòmetre marcava un grau positiu i la tramuntana bufava de valent, probablement força set. Finalment hem decidit que hi hauria altres dies, i que era més intel·ligent ajornar-ho, però jo me he quedat amb mala sensació, era ja la segona vegada que Toni volia sortir amb tramuntana i jo el desanimava. A les deu he tornat a Portlligat per veure si venia algú i ha arribat Eduard Marqués, hem decidit sortir, he trucat a en Toni però ja estava portant a terme altres plans, i com és lògic no podia venir.

Eduard i jo hem sortit amb tots els artil·lugis que tenim contra el fred, jo fins hi tot amb un passamuntanyes que després he vist que remant contra tramuntana no em servia perquè no em deixava respirar, i hem enfilat cap a la bocana de Portlligat. No la pensàvem travessar però volíem treure el nas. Afora el vent bufava de valent i aixecava ones que entraven a Portlligat. Hem enfilat, com teníem previst, cap a Calders. Altres vegades, amb altres companys d’Umiiartoq, en dies de tramuntana molt forta, ens havíem limitat a palejar contra tramuntana dins de la badia, i dos anades i tornades fins a Calders eren suficients per provocar un cansament que en altres dies hagués requerit varies hores. Cal dir que avui la tramuntana no era molt forta però tampoc fluixa. Aixecava verberols (borregos) però no aixecava polsim. Una vegada a Calders hem girat sense problema (només que l’Eduard ha tingut que treure el seu timó per poder fer-ho), i hem tornat palejant amb certa facilitat,  la tramuntana ens respectava sense posar-nos al límit. Cal dir que l’Eduard, tot i no ser un habitual contra vent, no ha passat cap moment apurat, i ha quedat clar que el seu límit està en tramuntana més forta. Després de la primera tornada des de Calders teníem les mans gelades, no pas el cos, al contrari, l’esforç ens havia fet suar, i hem anat només altra vegada fins a la bocana, i tornat a la platja. Un dia tranquil i sense massa fred, exceptuant les mans. De fet jo portava una mà només amb guant de neoprè i se m’ha gelat, i l’altra amb guant de neoprè i manyopla, i en aquesta mà no he notat el fred. Es bo saber-ho per altres vegades.

La tramuntana i el fred són dos circumstàncies que d'una en una són suportables, però que quan venen plegades ho compliquen tot. Un mar de primavera o d'estiu amb tramuntana invita a provar forces i enfrontar-la, i tant se val si la força del vent t'omple de mar. No així quan també fa fred. Però en un dia de molt fred, si no hi ha vent, no passa res, tot és qüestió de portar varies capes de roba i acabarem suant. 


I com sempre, feia més fred mirant el mar des de la porta del container que una vegada dins del mar, i  ha quedat clar que l’esperit ha de ser el de fer en lloc de no fer. Si altra vegada truca en Toni Sbert, en cas de dubte ja sap que li diré que vingui.

I què té que veure Shiraz, les roses, els jardiners, les històries, i en Zahir amb el que hem fet aquest matí? A Cadaqués no tenim roses i les histories, si n’existeixen, no s’expliquen en un lloc concret. Però què podem doncs oferir al estranger per tal que ell mateix es converteixi en història? Crec que, per la nostra part, podem oferir tramuntana i roques. Agraeixo a l'Eduard la seva arribada de poc seny amb el caiac a sobre del cotxe, la seva disposició a sortir i la seva tranquil·litat dins de l’aigua. Avui ha sigut un foraster a qui hem ofert roques i tramuntana, i ell ha fet el seu solc i ha deixat llavor per altres solcs en properes sortides. La paraula foraster no l’ha de ofendre, és un company del Mar d’Amunt i quan és aquí, és un més de la Mar d’Avall. Agraeixo també a Toni Sbert la seva trucada dient-me que esperava que jo l’engresques a vindre. M’ha faltat aquell esperit que va mantenir a Zahir des de Tabriz fins a Shiraz. No tornarà a passar. Tenim roques i vent, i per suposat mar, i nosaltres hi posarem l’esperit.

Alguns es queixen de que en aquest blog escric de manera massa avorrida i poètica. Tenen dret a pensar-ho i a dir-ho. Segurament no ho sé fer d’altra manera. Però avui, quan parlava a les nou del mati amb en Toni, només amb un grau i el mar enfurismat, i després quan amb l’Eduard palejàvem contra tramuntana, no sé si érem poetes ni si la poesia és en si avorrida o no, però la sensació era molt viva, gens avorrida i crec que amb cada palada estàvem fent quelcom que valia la pena. En tot cas, estàvem fent. I voldria només transmetre aquesta sensació.


Dimecres, si tot va bé, hi tornarem. I recordeu que el dissabte, si el temps acompanya, serem palejant a Tossa de Mar.