JA HI SOM TOTS

Ahir varem tenir una sortida trencada, difuminada, imprecisa. Érem Nathalie, Pilar, Jordi Sabater, Toni Sbert, Pau Calero, Mireia i jo. Pau i Mieria arribaven una mica tard i varem quedar amb ells a Cala Bona. Primer varem passar per Ses Boquelles, on un mar estrany ens va fer ballar una mica, després varem anar fins a Messina, i després a Cala Bona, però varem anar a parar a Ses Ielles, una equivocació que és tot un clàssic. Varem tardar en contactar amb Pau i Mireia, i quan finalment ho varem fer era ja tard, i Pilar, Nathalie i Jordi varen tornar, els altres varem continuar fins Coua del Infern, on Toni i jo varem tornar, i poc després ho van fer Pau i Mireia. Tal com dic, una sortida trencada i discontinua. 

El dia va ser tranquil, però crec que el més important va ser l’informació que varem rebre d’en Pau. El dissabte passat vaig escriure en el blog quelcom sobre un carrusel. Jo no ho recordava però els companys, mentre esperàvem a Cala Bona m’ho van recordar. Bé, doncs resulta que el carrusel no era complert. Quan el dissabte estàvem en aquella roca que era un forat en el temps i ens permetia gaudir d’un dia de primavera mentre menjàvem i xerràvem, varem veure passar al horitzó, no massa llunyà, un vaixell, un Don Pancho (quin nom!), molt, però molt carregat de gent, i seguit per molts ocells. No varem entendre què era allò, varem dir que era una patera, o un vaixell amb una excursió del Inserso, la veritat és que era un espectacle. El que no sabíem és que des d’aquell vaixell ens estaven mirant, i reconeixent un a un, amb prismàtics o amb objectius de càmeres fotogràfiques, i fins i tot ens saludaven agitant els braços. Els del vaixell no eren ni immigrants ni avis i avies, sinó que eren molts, molts ocellaires, és a dir, avistadors d’ocells, que navegaven tirant menjar per a que els seguissin els ocells. Al mon hi ha de tot, i nosaltres no érem els únics que sortíem del guió embarcant-se en un tros de plàstic amb un forat per anar a menjar i xerrar en una roca, uns altres ho feien més difícil i s'ajuntava un bon grapat de gent que mira ocells (em va dir en Pau que varen tenir que limitar places i molts es varen quedar a terra!) i es dedicaven a donar l’espectacle a qui els veia passar. Eren ells qui faltaven al carrusel. Benvinguts, hi ha lloc per tots, bé, no per tots, diguem que per qui sigui capaç de sentir la música que sempre acompanya al carrusel. Quan torni a passar el vaixell d’il·luminats buscador d’ocells (que tornarà a passar) i nosaltres estem assentats en aquella o en altra roca menjant i xerrant (que hi tornarem a ser) doncs els cridarem i els hi oferirem galetes Principe i el que faci falta per tal que la música no s’aturi. Mai acaben les meravelles en el país del vent i les galetes.

Per cert, ahir Nathalie Giordano ens va negar la nostra ració de galetes, adduint que no era hora de berenar ni d'esmorcar. No hi ha dret, per quina altra raó sortim si no. També dir que en Pau ens va reconèixer a tots des del vaixell d’ocellaires, i a qui no, doncs se’l inventava perquè també va veure a en Rostia que no hi era, magnífic, ara tenim el que ens faltava, sempre hi serem, fins hi tot quan no hi siguem.

Dissabte hi tornem, si la gent s’ha recuperat de Sant Sebastià i si la tramuntana ho permet. 


Recordeu que clicant a sobre les imatges es fan més grans, meravelles de la tècnica.