diumenge, 16 de gener de 2011

UN RACÓ DE BONANÇA

La vida és una carrusel d’imatges de llocs i de gent que comença quan obrim els ulls per primera vegada i que acaba, suposem, quan els tanquem per ultima vegada. Després el carrusel continuarà, o no, sense nosaltres, però ja no serem ni espectadors ni part activa en el seu moviment. Les imatges i la gent que ens arriben en el temps del carrusel seran segons siguem nosaltres, i una ciutat, Bagdad per exemple, pot ser la llum d’uns minarets que se’ns apropen i que encenem amb la nostra il·lusió quasi adolescent, o una flamarada de destrucció i mort com és avui; i una platja pot ser un lloc inexistent per amagat i desconegut, o un racó on seure a la bonança d’un temps inesperat. Que el carrusel sigui meravella o misèria depèn en part de nosaltres, i de res serveix la queixa davant la seva possible lletjor, nosaltres la estarem fent i permetent, la nostra presència pot ser llum o foscor, el carrusel pot ser soroll o simfonia, i del resultat en som artistes quasi únics.  

Dit això, ahir la remor va començar a Portlligat amb tretze palistes, Nathalie Giordano, María Giró, Anna Giró, Anna Suárez, Anja, Jordi Ferrer, Xavier, Toni Sbert, Xavier Massanés, Quique, Miquel, Jordi Sabater i jo, que com sempre van sortir amb la fluïdesa dels sotracs, van enfilar Ses Boquelles, i portats per una tramuntaneta amiga van creuar la badia de Cadaqués, arribar a la Cova del Bou Marí, girar Sa Illa de Mallorca, i recular fins la platja de Punta Prima, una recent arribada al carrusel, va néixer fa dos anys, el 26 de desembre de 2008, i on nou palistes varen desembarcar, mentre els altres continuaven palejant.

A la platja uns varen caure relliscant per les roques, altres es varen omplir d’ones, i tots varem menjar galetes Principe, un clàssic, i una mica d’entrepà que teníem pendent, i tots també varem caure en un forat de temps que el sol ens va regalar de forma inesperada en un dia de gener.

Algunes raons per palejar: 1- és una forma de fer esport, quelcom que diuen és necessari i que ens permet ser positius a l’hora d’aportar la nostra musica al carrusel. 2- alimenta l’anima amb les imatges que rebem, mai seria el mateix remar asseguts en una maquina d’un gimnàs que fer-ho en una costa i un mar sempre canviant. 3- Permet forats en el temps on encara podem ser exploradors, i pirates, i si més no un grup estrany que menja sobre una roca acollidora d'una platja personal i pròpia i que de forma mai segura en quan a qui arriba, es troba sense dubte dissabtes i dimecres a Portlligat.

A vegades el silenci esclata en un excés de paraules, però tot té el seu temps. El pont sobre el Arno a Firenze serà meravella per els ulls sensibles o nul·litat repetida per els ulls d’un imbècil. El pont és res sense qui el contempla. El nostre carrusel per les aigües i les platges pot ser meravella o nul·litat, de nosaltres depèn.

I aquesta circumstància és ja meravella, nosaltres dibuixem el traç. I com de nosaltres és la dependència, el dissabte, si tot va bé, i tornem. Benvinguts tots, i més aquells que portin l’esperit del nen pel qui tot és el primer dia. Portlligat serà per primera vegada, fins i tot menjarem galetes Principe per primera vegada. Res és fora del nostre personal enteniment.   














Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada