dissabte, 8 de gener de 2011

UN DISSABTE DE SOL DE GENER

Les sortides comencen sempre igual, per moments despleguem la nostra anarquia i deixem que el caos porti caiacs i material fins l’aigua, mentre arriba gent i no sabem quants som, i sempre ens deixem quelcom, i els topes no són on haurien de ser, i el mar espera, i sempre hi ha la mateixa tranquil·litat dins del desordre, som nosaltres i som on hauríem de ser.  Així avui hem anat arribant, uns a cavall d’una moto, altres a peu, altres amb cotxe, i res ha començat fins que érem ja tots a la badia i enfilàvem la bocana. Les sortides són sempre igual i mai són les mateixes, igual que el mar i les roques mai són el mateix.

Avui a Portlligat han confluït Mallorca i el Cabo de Gata, des d’allí arribaven Toni Sbert i Pilar, i en Toni ha acabat la sortida que havia començat l’any passat. Érem amb ells Nathalie Giordano, Quique, Josep Flor i jo, només sis però amb la força i la tranquil·la energia de molts més. Hem enfilat cap a Cap de Creus amb una lleugera mar de fons, i Quique que pujava per primer cop en un caiac tancat ha respost sense problema, era un més. En Josep Flor aviat s’ha perdut en l’horitzó i els altres hem seguit un ritme pausat i fàcil fins embocar Sa Freu, on les ones contràriament a l’habitual ens eren favorables i ens portaven cap a Port de la Selva. Hem arribat al antic Club Méditerrané, que ja no hi és i que encara impressiona quan veus que no hi és, i hem parat a la platja que ja ens coneix. Avui no hi era en Javi amb un entrepà de pernil,  només teníem cerveses (sense alcohol), i com sempre teníem gana, i ens hem conformat amb les galetes Principe de Nathalie. ¿Per què ens alimentem amb galetes Principe? No és serio.

Hem caminat fins els monuments que fan de mirador, i hem decidit que estaven bé, que eren com els monòlits de Kubrick i la seva Odissea, i el pla de Tudela semblava la lluna, i nosaltres estranys marines perduts i sense aliment. Ens hem fet fotos amb el retardateur i hem tornat, també tranquils i en un mar amic.      

El dimecres passat vaig fer en el blog una entrada onírica, o surrealista, o pocasolta, però plena d’intenció i de sentiment. Avui m’ha arribat la resposta amb nom de Quique, amic de Nathalie, i amic de Frederic Caminada. No entenc els camins de l’atzar ni els del destí, no els puc entendre, la meva pobra capacitat de primat no dona per més, i només intento veure’ls i viure’ls. El dimecres parlava d’un capità que veient el pal major de la seva embarcació trencat i emportat per la tempesta cridava als seus mariners “ànims, tot va de meravella” i amb la seva magnifica incoherència feia un retall al destí i tots es salvaven, i jo veia a les roques personatges forts i ja perduts, Gala, Buñuel, Foix, Miró, Lennon, i avui he comprés (perquè l’única força que tenim davant l’atzar o el destí és interpreta’l com ens vingui en gana) que tot tenia continuïtat amb el personatge que avui, no a les roques, però en una barca groga ens ha acompanyat, ha entrat a la Coua de l’Infern i ha menjat de manera pantagruèlica a Culip: en Frederic Caminada, de qui el seu para portava en cotxe a en Dalí, i qui, ell mateix, portava la barca groga, la Gala.  En Frederic ha esta avui amb nosaltres perquè la mort no existeix, cóm pot existir si han sigut tants els dies i les circumstàncies i nosaltres hi som encara per recordar-les i seguir-les.

Crec que el millor que podem transmetre com a certesa de que encara tots som aquí és la tranquil·la alegria amb que avui hem palejat, i la llibertat de pensar i saber que érem més de sis. L’atzar és una anarquia que no té res de caòtica, i ric es qui la sap i la pot llegir. Jo agraeixo la presència de tots els que avui érem i que hem fet possible un dia geomètricament impecable.  

Les galetes Principe són qüestionables, d’acord, però què seriem sense elles. Tot i així, s’agrairan entrepans.

El dimecres, si tot va bé, hi tornem.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada