diumenge, 19 d’agost de 2012

PARAULES




És fàcil parlar i dir, perquè primer és sempre la paraula, però la paraula té vida, és, representa una realitat que canvia segons sigui la paraula, perquè aquesta, una vegada lliure, és realitat o no és res, cau i es trenca, o sosté vida. Parlar és fàcil, però que la paraula sostingui la realitat és més difícil.

Naveguem i som gent que arriba d’arreu. Els dies, les ones, els vents, les dificultats, les balenes, les illes, els molts moments d’elecció lliure, els caos, els riures, els itineraris sobre el mar, els records ja de quant som, el silenci quan els armaris de Portlligat són sols, i els caiacs descasen i dormen, i nosaltres no hi som, la certesa de que hi serem, la amabilitat, les arribades als armaris per palejar i les arribades a la platja després de haver palejat, Corcega que és i serà, les mirades clares que diuen som, i que diuen allò que les paraules no poden dir, la sort de tenir tants dies i tants diferents companys i companyes, ser on som i com som, les moltes sortides, els silencis i altra vegada les paraules, tot això ajunta i ens fa ser amics i amigues de vida i d’aventura, de temps i de vent, de mar i d’un horitzó que sempre espera. Sempre. Res es pot dir sinó es dit entre ones.  

I diem amb una realitat mantinguda durant vuit anys, i que volem que es mantingui molts anys més, i potser hi ha altres paraules, i altres realitats, respectades, que siguin, nosaltres tenim la nostra, sabem palejar i riure, estimar i ser de cara, carregant vida.

Avui, com sempre, al racó dels caiacs, érem molts, mai massa, desorganitzats i perduts, atrotinats i trontollants, esverats com formigues que no saben ni quantes són ni quants caiacs es necessiten, i n’arribaven més, i també, com no, han arribat els convidats de Mauricio, avui la primera violí de l’orquesta de Cadaqués, sembla ser que un crac de la música, i el seu company, tots dos molt anglesos, ella molt amable, ell molt callat (Miquel, a Messina, ha proposat que ella toqués les cordes de vida del caiac, en mal estat, hagués sigut magnífic, un concert ple de atrotinament i vida a Mesina, al mig del mar), hi érem tots (mai he fet, crec, tants viatges als armaris com avui, per obrir als últims, per buscar més material o per deixar el que sobrava, per rescatar al anglès que amb la clau del local, per anar al lavabo, volia per error obrir una casa particular, i crec que ja ho havia aconseguit), i per fi hem sortit, amb un mar quiet i gris, hem palejat a Messina, després a Cadaqués, on hem saludat Nathalie que feia mercadillo, hem anat a Sa Sebolla, omplert el caiac de Marti de roques, davant la mirada atònita del anglesos, i hem tornat tard, i alguns han anat a fer una cervesa, i una vegada tancats els armaris, quan pujava la moto en direcció contraria, irresponsable, he vist el racó i he pensat, quina sort, som, més enllà de les paraules negres i sense realitat, buides, som, i això és molt, ser és tot.

Els que érem plens érem Rosa Sadornil (sense els nens però amb naturalitat i presència), Imma Parada (ha tornat el somriure tímid i ha palejat sense problema, benvinguda altra vegada i sempre), Pilar, Josep Parada, Jordi Puig (magnífica realitat de llarga durada, no sols d’uns mesos irreals), Javi i un amic seu, Caroline (música i amabilitat) i el seu company obreportes, Guille (una bona persona que ara va a la verema a França) Joan Ramírez, Marti, Sergi, Mauricio, Diego, Miquel i jo, divuit, crec, potser em deixo algú. A Mesina, hem trobat Eduard al aigua, havia dormit a l’illa, i se’l veia molt, però molt feliç, buscant el que ell busca, que no sé si troba, però que se’l veu molt feliç sempre buscant. Allà l’hem deixat, capbussant-se, entre aigua i portant paraules, un amic.    

És, crec, temps de silenci, de molt silenci. Tot tornarà al seu lloc, ara hi ha cansament però dimecres, si tot va bé, hi tornarem. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada