diumenge, 5 d’agost de 2012

SORTIDA TRANSCENDENTAL



Ahir va sortir una sortida una mica especial, només una mica, però suficient per poder dir que totes les sortides son diferents.

D’entrada, érem molts, i molts eren principiants, i vaig sentir una nova presentació de principiant, no, no havia anat mai en caiac, però havia anat molt en chinchorro, i a més després va palejar força bé, l’entrenament amb chinchorro és eficaç. (chinchorro és la petita barca per accedir als vaixells).

Vam tenir l’escalfament amb recorreguts caòtics per trobar material i per saber quants érem, i finalment vam arrancar, però a la platja vam deixar dos caiacs, un per a Mauricio i un altra per el seu acompanyant.

Vosaltres sabeu que Mauricio, un nen, sempre ens sorprèn, que per les nits convida al univers a sortir amb nosaltres, i l’univers l’endemà ve. Doncs ahir va convidar algú singular i que ens honora i ens fa quasi únics, i per sort una mica més difícils de catalogar i definir. Ahir Mauricio va portar a palejar al Mossen. Això era quelcom que em faltava, vitalment.

He de dir que Mossen Jaume, l’únic del poble, de fet l’única autoritat que ens posa en contacte amb el més enllà, és una persona oberta i que per ser-ho a vegades té problemes que no es mereix, i que ahir es va portar de meravella, tant palejant com rient amb nosaltres, però jo no vaig poder evitar sentir veus que també m’arribaven del més enllà, Buñuel, Dalí, l’Age d’Or, un passeig surrealista, no amb bisbes, però amb un mossèn enrrollat i en banyador.

De fet, quan vaig dir que un dels caiacs era pel Mossen, ningú em va creure, van pensar que era una broma més, i vam fer tot el recorregut fins a Encalladora amb els companys que no em creien. Però el temps a vegades sap trobar el seu moment, el seu “tempo”, i quan després de fer el tomb a Encallador, ahir al revés, vam arribar a la punta exacta de Cap de Creus, al girar ens vam topar, literalment, amb ells, Mauricio i el Mossen, i els incrèduls van tenir que acceptar la realitat: teníem protecció divina. Miquel va tenir per fi la resposta a si portaria o no el neoprè dels diumenges, una pregunta que havia fet a crits durant tot el recorregut.   

Quan els vam trobar, acabaven de sortir de la Coua de l’Infern, i segons Mauricio, el Mossen no es va trobar bé, és clar, dins de l’infern, i va sortir molt ràpid, tal que una expressió barroera que no escriure i que per a dir que algú va ràpid, diu que va “soltant” hòsties, doncs així va sortir, segons Mauricio, Mossen Jaume de la Coua de l’Infern.

Vam parar a Cala Bona per fer el bany, menjar i xerrar (menys un alemany que no va dir res en tot el recorregut), i ara diré qui érem: Cora, Sergi i Silvia amb els seus fills Marc i Nil, Pilar, Josep Parada, Alex, Josep Flor i un company seu de feina, l’alemany, que no va dir ni el seu nom, o no el vaig sentir), Mauricio, Mossen Jaume, Marti (benvingut després de tant de  temps) Diego, Rostia, Miquel i jo, i algú més que em perdonarà però ara no recordo, perquè aquí me’n surten 17 i crec que érem més.

Dir que era el primer dia de Silvia, i que enseguida va trobar el ritme, sense desviar-se, i que si té un mínim de constància serà, sens dubte, una bona palejadora. Que Nil, el fill petit de Silvia, es va tallar amb una roca a la mà, però al CAP el van curar, i no serà res, al contrari, serà una cicatriu, real o de record, d’una aventura amb un grup ahir més heterogeni que mai. Que Alex va palejar amb estil propi i va ser algú agradable i amable. Que Encalladora va ser plàcida i allí es van veure tonynes. Que a la una de la nit, caminant Nathalie i jo pel poble, ens vam trobar, per davant a Josep Flor i l’alemany, i per darrera a Rostia, i tots cinc vam parar a xerrar, i després d’uns minuts algú va mencionar la crisis econòmica (que no es notava en la marxa dels carrers i bars) i  l’alemany va començar a parlar (en anglès) i no va parar durant minuts i minuts i minuts, va dir tot el que no havia dit durant el dia. Que Josep Flor ajuda i compren l’esperit de grup, i és molt d’agrair, i s’agraeix veure’l amb nosaltres. Que espero, i sé que així serà, que Mossen Jaume entengui que costa canviar imatges atàviques, perquè a vegades som antics, i a Cadaqués hi ha una coua que es diu Coua des Capellans, perquè allí anaven a banyar-se els capellans, lluny de mirades, però que tot és una broma, menys quan parlava en Miquel, qui tota l’estona parlava en serio. Que quan Silvia, en Mossen i jo palejàvem a prop de Cudera, vam avançar a un caiac obert de lloguer, amb dos noies amb bikini, i que el Mossen les va saludar i elles van cridar molt, xisclets una mica histèrics, i li van preguntar què feia allí, que és el que qualsevol hagués preguntat veient al seu Mossen avançar-lo assegut amb banyador curt en un caiac. Que Mossen Jaume és obert i respectuós amb tots els deus i totes les religions que els creen, i això s'agraeix. Que seguim sent feliços, i que duri, sinó pot ser per sempre, que duri molt, i potser ara, amb els nous contactes, podem demanar allò de que si no hi ha un paradís, ja poden començar a construir-lo, que no ho perdonarem, ens han fet conèixer la felicitat i no la soltarem, la tindrem per sempre més, i no hi haurà deu que ens ho impedeixi, o al contrari, ja està també fent-se a sí mateix el deu que sigui per no sols no impedir-ho sinó per fer-ho possible, i al paradís que hauran fet retrobarem a tots aquells amb qui vam ser i a qui vam estimar. Fet.


Disculpeu la transcendentalitat de les últimes línies, però ahir ens ho van posar fàcil, encara ens en falten molts, però des d’ahir tenim un element nou i que encara ens dona més alegria. Hi cabem tots.

La Natura que tenim mai s’acaba, i el nostre grup, de moment, tampoc.     

(No tenim fotos d’ahir, Nathalie era al mercadillo venen fustes, i Eduard era desaparegut)

1 comentari:

  1. Us vàrem veure sortir de Portlligat, però nosaltres (Rosa, Lluís i Manel) anàvem direcció Messina i no ens vàrem creuar, malauradament la telefonia no va funcionar i cadascú va fer els seu camí..., quina llàstima no haver compartir aquest matí! Ahir l'horari el teniem creuat.

    ResponElimina